No són les pomes, és el cistell

La Vanguardia en català | 09/07/2014 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros


No puc deixar de dir, tot i el risc de ser malentès, que m'inquieta l'escàndol que estem fent pels casos de presumpta corrupció d'alguns alcaldes de la Federació de Municipis de Catalunya. I no, com es pot suposar, perquè no trobi condemnable el cobrament de sobresous il·legals, si aquest fos el cas (cosa que encara s'ha de demostrar). M'inquieta per molts dels implícits que contenen les condemnes que se'n fan i que poden derivar, des del meu punt de vista, en valoracions errònies de la realitat política i social del moment actual, ja prou agitada i confusa.

En primer lloc, cal no precipitar-se en el judici d'uns fets que encara cal esclarir. No és el mateix atribuir-se un sobresou de manera il·legal, cosa que podria ser el cas d'algun dels imputats, que discutir sobre la fórmula emprada per pagar unes despeses lligades a l'exercici d'un càrrec públic.

En qualsevol cas, és greu qualificar certes irregularitats formals amb el terme corrupció i, a més, afavorir la impressió -que crec absolutament equivocada- que es tracta d'una corrupció generalitzada entre els polítics. La gran majoria dels implicats en aquest assumpte són gestors públics d'una honestedat provada, i posar-los sota sospita per unes dietes mal administrades és profundament injust.

En segon lloc, crec que l'exageració de l'escàndol per un fet com aquest despista sobre altres casos que, fins i tot ajustant-se a la llei, haurien de ferir encara més la sensibilitat de la ciutadania. Que la destitució d'un càrrec -sense ser despatxat de la feina, on conserva tota mena de privilegis-, ni que sigui en una empresa privada, pugui anar acompanyada d'una indemnització de més de deu milions d'euros, això sí que em sembla ofensiu. I és indignant -ni que sigui molt legal- que amb diners públics es pagui, per posar un exemple, el desplaçament d'uns centenars de càrrecs institucionals per assistir a la concessió -o no- d'uns Jocs Olímpics a Buenos Aires. I així, infinitat de casos de males pràctiques completament legals que solen passar inadvertits.

No pretenc justificar res, perquè encara no sabem què és el que necessitaria justificació. Però sí que crec que -i en tercer lloc- hauríem d'adonar-nos de la transició positiva que estan fent el conjunt de les organitzacions públiques amb relació a l'ús dels recursos públics. I és que si ara han de canviar és perquè fins fa quatre dies hi havia unes pràctiques considerades normals que ara són considerades il·legítimes. I no només per raons legals, sinó sobretot per raons morals.

La dràstica reducció de despeses sumptuàries de les administracions -si més no, de les catalanes, que són les que conec- era una obligació moral imperiosa que ara sembla òbvia. Però trobaria impropi que per haver assistit a algunes recepcions institucionals de la festa major de Terrassa o a un parell de les antigues celebracions de l'Onze de Setembre del Parlament de Catalunya, ara totes suprimides, se'm considerés corrupte, encara que assistir-hi em fes còmplice -ara ho veiem tots- d'aquell malbaratament.

Des del meu punt de vista, en quart lloc, crec que també és un error traslladar el judici pels casos d'irregularitat formal en els usos dels diners públics, i fins i tot en els casos de corrupció demostrada, a una mera qüestió d'integritat personal. Hi ha, certament, gent deshonesta. Però el problema al qual ens enfrontem no és tan de qualitat moral de les persones com d'uns sistemes normatius inadequats per garantir un bon control de la despesa pública. He sostingut en diverses ocasions que la bona educació -i ara ho estendria a les bones pràctiques en la gestió dels recursos públics- no és una qüestió de conviccions, sinó de convencions. És a dir, que no serveixen de gran cosa els grans principis -com se solia dir, "de bones intencions l'infern n'és empedrat"- perquè el que és determinant són les convencions, les normes, tant si tenen un fonament jurídic com si parlem de regulacions no escrites però acceptades entre tots. Ens calen, doncs, millors sistemes normatius, mecanismes que facin transparents les administracions i, en general, uns hàbits més estrictes.

En el cas que ens ha ocupat aquests dies, per tant, hauríem d'haver estat molt estrictes amb la mateixa organització -en la seva necessitat política i en la seva justificació amb relació als interessos municipals, a la capacitat per avaluar l'èxit dels seus objectius i al rigor dels seus mecanismes de gestió- en lloc de limitar-nos a voler jutjar la moralitat de les persones implicades.

I seria convenient que la resta d'administracions públiques preguessin nota del cas de la Federació de Municipis, perquè, tard o d'hora, a totes se'ls passarà el rasclet de la bona gestió. I, ni que s'hagin mogut dins de la legalitat, el ciutadà cada vegada més demanarà comptes de com s'utilitzen els seus impostos.

Ja he dit que no pretenia justificar res. Al contrari, es podria dir d'aquestes ratlles que suggereixen un fons més gran de mala gestió encara per descobrir. Però sí que em sembla que disparar perdigonades sobre els gestors públics no tan sols és injust, sinó que no ajuda a resoldre l'origen del problema.

Encara més: crec que amb aquest descrèdit de la política que ara alguns qualifiquen de vella, s'afavoreix el creixement d'un populisme justicier que podria acabar com el rosari de l'aurora. Hi ha qui pensa que cal substituir totes les pomes del cistell, per si n'hi ha alguna de podrida. La meva opinió és que cal canviar de cistell.