Claredat per al debat

Dir que una Catalunya independent no quedaria fora de la UE és confondre els desitjos amb la realitat

La Vanguardia en català | 11/07/2014 - 00:00h


Florencio Domínguez
Bilbao


És un hàbit vell dels nacionalismes l'afició a buscar a l'estranger miralls en els quals reflectir-se i amb què reafirmar les seves conviccions. En aquesta recerca de legitimació hi ha hagut models clàssics com el del Quebec, almenys quan el Quebec celebrava referèndums d'independència, o els països bàltics, inspiradors de la Via Catalana. De vegades s'ha buscat inspiració en exemples conflictius com Kosovo o la resta nacions sorgides de la ruptura de l'antiga Iugoslàvia. No han faltat exemples peregrins com el cas de les illes Aland, amb població sueca i sobirania finlandesa, invocat al seu dia per un exconseller del govern de Juan José Ibarretxe.

Ara totes les mirades estan posades a Escòcia. Per Escòcia i Catalunya va preguntar dimecres l'eurodiputat d'Esquerra Republicana Josep Maria Terricabras al candidat a presidir la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, per obtenir com a resposta la tradicional gerra d'aigua freda que llancen tots els responsables de la UE cada vegada que algú planteja l'ingrés al club d'un territori esqueixat d'un Estat membre.

En els conflictes polítics plantejats pels que busquen la independència de Catalunya o del País Basc hi ha els qui pretenen el suport de les institucions europees. Els independentistes, per fer el pas cap a la ruptura amb impermeable que protegeixi dels xàfecs que una operació d'aquest tipus pot provocar. Els contraris, perquè des de Brussel·les es posin totes les barricades possibles als secessionistes. Juncker va recordar una cosa òbvia: que es tracta d'un conflicte intern d'Espanya i que aquest és el fòrum on s'ha de resoldre el problema.

La UE no actuarà com una part involucrada en el conflicte, però no serà neutral. Per no ser-ho n'hi ha prou que els seus representants recordin de manera sistemàtica la doctrina oficial establerta abans que la febre sobiranista s'estengués a Catalunya: que el territori que se separi d'un Estat de la Unió queda automàticament fora de l'àmbit comunitari. Això és el que ha fet Brussel·les des del principi amb l'excepció d'una ficada de pota de la comissària Viviane Reding, després corregida. No és poc deixar clar davant els ciutadans, siguin catalans, bascos, escocesos o padans, les conseqüències reals d'una separació. Entre els defensors de la independència s'ha afirmat que la UE no s'atreviria a deixar fora una Catalunya independent. Aquesta actitud reflecteix ganes d'enganyar, d'enganyar-se o de confondre els desitjos amb la realitat.

Cada vegada que Juncker, Durão Barroso, Almunia, Tajani, Reding o qualsevol altre responsable comunitari repeteixen la doctrina de Brussel·les sobre les independències estan contribuint a aclarir el debat i a aportar sentit de la realitat perquè els ciutadans coneguin el cost de les propostes posades sobre la taula. Perquè en el pitjor dels casos la independència no arriba amb un pa sota l'aixella.