El Punt Avui

Per la indústria

11/07/14 02:00 GUILLEM LOPEZ I CASASNOVAS
Això és política industrial: veure integrats els conceptes de valor afegit, territori, creació d'ocupació, per evitar que una primera ventada s'ho emporti tot

És de catetos creure's qui predica sense saber veure el que aquest practica. Això és el que observo en matèria de política industrial. Més aviat a la vista de la falta d'una veritable política industrial. I així els països es desindustrialitzen primer, per a penedir-se'n després. Responen així determinades elits polítiques a la crida dels gnomsliberals a l'extrem del “deixar fer” sense saber veure que sempre cal una política, industrial també, i que si no la tens, algú de fora te l'acabarà fent, i no per a la conveniència teva, sinó per a la seva. Recordem el que ha passat amb Endesa: de l'empresa capdavantera que era de l'energia espanyola, a una subsidiària italiana que és avui. Tot per evitar la seva catalanitat, amb el gran argument liberal que no importa la propietat d'una empresa, que l'important és la seva eficiència. Com no ha d'importar la propietat? És clar que importa: mirin, si no, els conservadors i liberals del Regne Unit quan han vist amenaçada la seva indústria farmacèutica!, o el que han fet els francesos amb el seu gran hòlding Alstom, per ruïnós que fos en el curt termini. Per què més enllà de l'eficiència productiva aïllada, hi ha l'eficiència assignativa d'aquelles decisions que afecten tota l'economia d'un país. Algú al Wall Street ha qualificat la injecció de diners del govern francès de “miserable”; però la urticària momentània es cura. I la UE i els seus afamats comissaris econòmics i de la competència en tot cas han callat. Tèbia també ha estat la resposta del The Economist amb la intervenció francesa, conscient, crec, que la vida és més complexa que el que creuen els partidaris del “deixar passar”. Això és política industrial: veure integrats els conceptes de valor afegit, territori, creació d'ocupació, per evitar que una primera ventada s'ho emporti tot; és clar, sempre a mans d'algú altre que sota el discurs de la no-política industrial, en fa, i molta (també els italians). No és aquest, certament, un cant autàrquic. La globalització és bona i no tots els sectors són igualment estratègics, a protegir, ni són claus per a la indústria incipient. Però alerta, que la indústria costa de fonamentar: la laboriositat, el registre, la recurrència, la reposició, la reputació, el know how... i no sembla lògic que s'hagi de perdre tan fàcilment al crit de “deixar fer, deixar passar”.

Catalunya necessita una política industrial; no de la subvenció de les causes perdudes, sinó per afavorir sinergies, remoure obstacles, facilitar xarxes, coadjuvar a guanyar dimensió, i ajut contra la fragilitat de les estructures en determinades conjuntures. No sé si ho sabrem fer, però val la pena intentar-ho. Cal preservar la indústria contra l'economia del monoconreu dels serveis, del disparament d'un sol tret, del traspàs de qui dia passa any empeny; cal recuperar bases econòmiques sòlides, afavorir la diversificació, expandir el know how i lligar coneixement amb la seva transferència a la realitat del país. Cal vetllar perquè el cost d'oportunitat de la reinversió necessària del guany industrial no es vegi distorsionat pel benefici momentani de cap mena de borbolla (així quan semblava que no tenia sentit reinvertir en activitat industrial a la vista dels beneficis alternatius que donava el totxo) o quan la fiscalitat la penalitza relativament respecte de l'endeutament. I s'ha de fer amb prou cura per no ancorar-se en negocis subsidiats ruïnosos sense futur. Per això, i desafortunadament, pocs caps brillants semblen avui estar per la labor: parlo d'intel·lectes acadèmics, menys macro i més micro, capaços de nodrir de noves idees els responsables de la política econòmica als quals la crisi els ha redescobert amb fòrceps la importància de recuperar la indústria.

Darrera actualització ( Divendres, 11 de juliol del 2014 02:00 )