Ausculta, Espanya

Mas haurà de demostrar que pot complir amb la pregunta i que, per tant, podrà complir amb la resposta

La Vanguardia en català | 12/07/2014 - 00:00h


Jordi Graupera

El progrés d'Espanya depèn que la consulta es pugui fer amb la pregunta pactada per dos terços del Parlament. La raó és senzilla: perquè l'única manera de parar la consulta -l'única manera de funcionar sense tenir present el teixit que la sustenta- és augmentant l'arbitrarietat dels poders públics i els grups i interessos que els tenen sota control.

Agradi o no, l'èxit de qualsevol reforma d'Espanya avui té un límit: que qui vetlla per la uniformitat d'Espanya no perdi el poder. Mireu la proposta federal del PSOE. O fixeu-vos que dels tres candidats a dirigir els socialistes, l'únic que accepta a mitges la consulta és l'outsider que perdrà, José Antonio Pérez Tapias. (Hola, Iceta). O guaiteu la reforma electoral municipal: que guanyin els guardians encara que perdin.

L'alternativa seria acceptar una cosa òbvia: que un govern pregunti a uns ciutadans si troben que l'Estat és il·legítim no pot ser il·legítim. Al contrari: fa dècades que el pensament ha acordat que la principal condició de la legitimitat és poder qüestionar-la. Argüir els procediments de reforma de la Constitució és insistir en el problema: aquests procediments són la columna vertebral de l'arbitrarietat.

Les energies dedicades durant 150 anys a un encaix entre la subordinació i la col·laboració han estat malgastades perquè entrar en el joc espanyol és entrar en un intercanvi d'arbitrarietats sense garanties. Mireu les infraestructures d'aquests 35 anys: un sistema car, ineficient i corrupte, la lògica del qual només es justifica per una idea mística de la unitat. ¿Hi ha alguna altra explicació a la desconnexió de València i Barcelona, entre elles i amb el mercat europeu? Els deliris en la gestió i ara privatització del Prat o l'espoli i abandonament del port de Barcelona són només manifestacions vistoses d'una lluita atàvica per rendibilitzar la subordinació política. El cost -unitat enlloc de progrés- és pertot. Mireu quines elits catalanes se'n beneficien: favors a canvi de silenci. Fins i tot qui aquí defensa un estatus especial per a Catalunya reprodueix l'esquema i dissimula que el desig d'un Estat català és el desig d'unes garanties d'igualtat que Espanya ni sap ni vol donar.

La consulta és essencial per Espanya. Assumir-la seria el primer pas per reformar-se cap on fos -entendre els errors-. Però no passarà. Molt poques vegades qui té el poder creu que el pot perdre -fins que és massa tard-. Ens caldrà arribar fins al final.

I caldrà que Artur Mas (sí, ell) posi les urnes als col·legis. Sobretot si vol legitimitat de cara endins. Demostrar que pot complir amb la pregunta i que per tant podrà complir amb la resposta. Compreneu-ho: desobeir l'arbitrarietat de l'Estat (tan legalista com falsa i prevaricadora) és l'única manera civilitzada i oberta de mostrar un amor autèntic cap a l'Estat de dret, la democràcia i la dignitat de la dissidència. Si ens pleguem a aquesta Espanya la condemnem a ser així.