Caram, el corró!

La Vanguardia en català | 12/07/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


El PSOE, sense Rubalcaba, i el PP, malgastant poder en solitari. Aquesta és la situació política d'Espanya a mitjan juliol del 2014. La situació del Partit Socialista es resoldrà aquest diumenge amb l'elecció del secretari general, però continuarà oberta la incògnita de l'èxit del nou lideratge i de l'evolució ideològica que se suposa que aportarà l'elegit. L'exhibició de poder del PP està cridada a augmentar, perquè hi ha agafat gust i no farà més concessions que les obligades pel calendari electoral. Poder amb notes de populisme, que ja han començat a treure el cap.

Els conservadors poden estar ideològicament satisfets: pensaven que Mariano Rajoy seria un president que es mullaria poc, i ara estan descobrint que respon perfectament al seu vell ideal de la dreta sense complexos. Fa política al vell estil monacal: suaviter in modo, fortiter in re. Molta suavitat en les formes perquè ningú no se senti maltractat, però tota la fortalesa i tota la convicció en les decisions. Si la lògica diu que cal aforar tots els membres de la família reial, se'ls afora pel procediment legal més a mà, i poc importa que la solució resulti matussera, com va dir i es va desmentir a si mateix el senyor president del Congrés. I si la seva lògica de govern aconsella determinades mesures per ajudar al creixement econòmic, les adopta sense mirar a banda i banda.

És el retorn del corró parlamentari, que es permet el luxe de canviar 26 lleis amb un sol decret, i argumenta que els joves aturats i els autònoms no poden esperar el setembre. Però, també, alguna cosa més que corró: la visible temptació de pensar que la raó es posa al seu costat i totes les altres forces polítiques actuen per interessos estranys. Així sorgeixen les teories que últimament omplen els discursos i troben ressò en els mitjans de comunicació afins: l'oposició, de forma genèrica, desitja que no hi hagi recuperació econòmica; els socialistes han perdut el nord i no saben què volen; els nacionalistes parlen amb Picardo perquè són enemics d'Espanya; amb Artur Mas no hi ha res a negociar; només el PP pretén el benefici de la societat sense buscar cap mena de rendibilitat electoral... Un pas més, i en el Govern central i el seu partit s'haurà introduït la idea que tenen el monopoli de la raó. De fet, aquest monopoli apareix quan els seus dirigents es presenten com els únics que són capaços de treure'ns del marasme econòmic.

La pregunta és si els altres partits demonitzats o menystinguts des del poder estan justificant aquesta actitud. Potser sí. En tots hi ha entossudiment per acceptar que la iniciativa política correspon al Govern central. El PSOE ha de meditar si és encertat portar pràcticament totes les grans decisions al Tribunal Constitucional. L'Esquerra Plural sembla que només busca la satisfacció de la seva militància. I el discurs català al Congrés està lligat de mans pel dret a decidir. El PP, que es veu al mig d'aquest clima, tendeix a governar sol, a l'estil ell s'ho talla i ell s'ho cus. I com més sol se sent, més li surt la dreta sense complexos.