El florit Wertil

Espanya va fugir de la revolució industrial, de la reforma política i de la liberalitat ideològica

La Vanguardia en català | 13/07/2014 - 00:00h


Pilar Rahola | 

La lupa del segle XIX ho explica tot, tant el que va poder ser i no va ser, com el que es va larvar als nius de la seva zona més fosca. Hi havia una Espanya possible que ho va intentar a nord i a sud, tant en els vapors del tèxtil català, la seva revolució industrial i els seus anhels federalistes, com en les revoltes andaluses i els seus intents liberals. Però el poder central, afavorit per un triplet coronat, militar i religiós, va allunyar Espanya de la revolució industrial, de la reforma política i de la liberalitat ideològica, i així es van succeir reis absolutistes i governs tradicionalistes. Aquesta Espanya que no va poder ser ha continuat reclamant el seu moment amb més frustració que èxit, mentre l'altra ha imposat els verbs absoluts i les gramàtiques brunes. Si mirem els últims tres-cents anys, la successió d'absolutistes, colpistes i dictadors han estat la tònica general fins entrat el segle XX, amb pocs moments de respir. I en tots els temps, l'obsessió amb Catalunya ha estat l'eix pel qual han girar els batecs polítics. Si bé és cert que la democràcia actual representa el període d'estabilitat política més llarg de la història, també ho és que al seu interior bateguen, amb renovada força, els tics regressius, reaccionaris i antimoderns d'antany.

Wert n'és l'exemple més obvi, atès que ni el seu plantejament, ni la ideologia, ni el fuet contra l'heretgia catalana són nous, sinó molt al contrari, són vellíssims, tant que conformen una fosca tradició que, des del XVIII, no ha parat de fuetejar la llengua catalana. Wert és, en versió del segle XXI, el que van ser tots els seus antecessors, amb escasses excepcions, des de Felip V o Ferran VII fins als Primo de Rivera i els seus cosins del franquisme. És cert que s'empara en la democràcia, però fa un abús malintencionat de les lleis, menysprea els acords parlamentaris i els consensos socials de tot un poble, i sense cap indici de tolerància, intenta imposar un idioma fort per sobre d'un altre que lluita per sobreviure. Si hagués estat un ministre del segle XIX, les seves formes haurien estat encara més abruptes, però les intencions són les mateixes. És a dir, només intenta per enèsima vegada el que fa tres segles que anhelen: la destrucció del diferencial lingüístic català, com a via ràpida per espanyolitzar Catalunya. La qüestió és per què no es cansen, atès que ho han intentat tot, el cavall i el sabre, el policia i la porra i finalment l'abús de la llei, i no ho han aconseguit. No els hauria resultat millor històricament deixar-nos en pau, assumir el català com a patrimoni col·lectiu i entendre Espanya com una suma de diferències i no com una imposició d'uniformitats? No podem saber-ho perquè l'Espanya que hauria tingut aquesta visió no va guanyar la partida de la història. I heus ací el florit ministre fent honor a la tradició negra dels seus homòlegs de l'antigor.