Ni exèrcits ni hòsties

La Vanguardia en català | 13/07/2014 - 00:00h


Albert Sánchez Piñol

Una hipotètica Catalunya independent hauria de tenir exèrcit? Els seus partidaris al·leguen quatre arguments principals: 1) que sense exèrcit Catalunya no podria correspondre als pactes internacionals d'ajuda mútua; 2) que pràcticament cap país de dimensions mitjanes, com és Catalunya, està desarmat; 3) que la indústria militar genera tecnologia i llocs de treball, i 4) que sense un exèrcit seria impossible garantir la sobirania enfront de dos estats veïns, Espanya i França, amb qui històricament la societat catalana ha mantingut unes relacions tan ambivalents.

El primer argument sembla el més fort de tots: una entitat que aspira a ser un subjecte de dret internacional hauria de participar en organismes de seguretat, i col·laborar amb els seus aliats si aspira a rebre una ajuda similar. Ara bé, qui ha dit que aquesta contribució hagi de ser amb contingents militars? De fet, quan les grans potències van a la guerra només confien en el seu propi exèrcit. Els aliats menors tenen un paper essencialment propagandístic. En altres paraules: quan els EUA ataquen l'Iraq els interessa fer veure que tenen un gran suport mundial. Però a l'hora de la veritat els problemes logístics, de coordinació militar i política generen més inconvenients que avantatges. Ja ho va dir Napoleó: "Només hi ha una cosa pitjor que lluitar contra una coalició: formar-ne part".

Pel que fa al segon punt: és cert, oficialment només hi ha vint-i-cinc països al món sense exèrcit, la majoria microestats. Però i què? Una d'aquestes excepcions és Costa Rica. No tothom sap que l'artífex de la desmilitarització va ser un president d'origen català, Figueres Ferrer. Això va ser el 1948, i des d'aleshores el país no ha tingut cap temptació de repensar-s'hi.

Llocs de treball: en termes de consum el producte industrial més absurd de tots potser sigui el de la munició de guerra. Calen ingents quantitats de matèries i capitals per produir bombes i bales de tots els calibres, i quin és el millor ús que podem fer amb tot plegat? Emmagatzemar-ho i que no es faci servir mai. Em vénen al cap una dotzena de sectors econòmics molt més beneficiosos que la indústria militar.

El quart argument és el menys realista. De debò és raonable pensar que si Espanya o França decidissin envair Catalunya un exèrcit autòcton podria impedir-ho? I en qualsevol cas: és concebible que en ple segle XXI, i a Europa Occidental, els conflictes polítics es resolguin a canonades? L'única guerra que els catalans poden guanyar és la de la pau.

Però aquesta, de fet, no és la qüestió.

En qualsevol cas, parlant de tot, seria interessant plantejar-se l'estatus legal de les religions en una Catalunya sobirana. Avui en dia l'Església catòlica continua sent una de les institucions més opaques del món. Per escriure aquest article he intentat esbrinar quantes propietats immobiliàries posseeix o gestiona l'Església, a Catalunya, i no n'he tret l'entrellat. En absolut! Sigui com sigui els beneficis legals i fiscals de què gaudeix l'Església són més que qüestionables. Segons alguns càlculs, l'Estat aporta onze mil milions d'euros anuals a l'Església en concepte d'exempcions d'impostos, com l'IBI, assignacions de l'IRPF, finançament d'escoles religioses concertades, sous de sacerdots i manteniment del patrimoni eclesiàstic. I això no és tot. Des de l'era Aznar l'Església està vivint una autèntica reamortització. El 2003 el Govern central va crear la figura jurídica de la immatriculació, que bàsicament consisteix en què els bisbats poden reclamar qualsevol immoble o terreny la propietat del qual no estigui prou definida. La majoria d'edificis són antigues ermites o esglésies que els municipis gestionaven des de feia anys, i que amb la nova llei s'han transferit a l'Església amb les millores que s'han fet... alhora que els ens locals n'han de seguir pagant el manteniment. Recordem el cas de la mesquita de Còrdova: la Junta d'Andalusia n'havia sufragat la restauració, però a partir del 2006 els ingressos per turisme van passar a l'Església. (A la Via Catalana la benvolguda monja Teresa Forcades va optar per encerclar La Caixa; potser algun dia es decideixi a encerclar l'arquebisbat de Barcelona).

Molts signaríem un sistema alemany perfeccionat: les religions les mantenen els creients que les practiquen. Quan un ciutadà arriba a l'edat adulta l'Estat li pregunta si es vol adscriure a algun credo. En cas positiu ha de pagar els impostos corresponents per sostenir la seva església, sigui cristiana, musulmana o maradoniana. L'Estat inhibint-se de finançar cap creença. I deixin-me dir-ho: en aquest tema estic convençut que els menjacapellans trobarien un gran aliat: els cristians.

Però aquesta tampoc és la qüestió.

A Catalunya la dreta més liberal, per motius financers, i l'esquerra més radical, per convicció ideològica, serien favorables a suprimir l'exèrcit i el finançament religiós. D'acord, ningú no pot saber com acabarien aquests hipotètics debats. Però la pregunta, l'autèntica pregunta, és: reformes similars es podrien arribar mai ni a plantejar a Espanya, mani qui mani a la Moncloa? Hi ha un precepte antropològic que afirma el següent: totes les societats humanes s'han esforçat per construir un bon lloc on viure. Això sí: els cal un lloc.