Cultura

Idea d'Espanya

Oriol Pi de Cabanyes

Ortega tenia raó: Espanya ha estat pensada des de l'edat mitjana com una idea de Castella

Quan Espanya va deixar de ser un topònim per ser una idea de nació-estat monopolitzada per Castella? En principi Hispània era el nom propi de lloc que els romans van donar a la península Ibèrica (inclòs el seu flanc atlàntic portuguès). Era, doncs, una denominació geogràfica. Donava nom a una província de l'imperi, com la Gàl·lia o la Dàcia, però no a una nació (entesa a la manera moderna). O a un Estat.

Castella (que no era l'únic dels regnes peninsulars) es va apropiar en exclusiva del nom d'Espanya a partir de l'anomenada reconquesta contra els infidels, un procés que va anar marcant la mentalitat col·lectiva durant segles. Es tractava de restituir Hispània com a unitat. Allò que anteriorment era només el nom comú del territori peninsular va esdevenir una idea-força: l'Espanya de romans i visigots que calia reunificar políticament sota l'hegemonia de Castella-Lleó.

Quan es va produir la identificació total i exclusiva de Castella amb Espanya? Quan la marca Espanya va ser inscrita en el registre de propietat per Castella? Quan es va produir l'assimilació del tot per la part (com passa també amb Amèrica com a sinònim d'Estats Units)? Es pot suposar que entre el XVI i el XVII. Ja protesta contra aquesta apropiació (del nom geogràfic fins llavors comú) el cavaller Cristòfor Despuig a Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557):

"La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya, mas és la millor Espanya [...¿]quina província espanyola per mar i per terra ha fet millor mostra de sí que aquesta que és vuy la Corona d'Aragó i especialment nostra Cathalunya? Açò és tan clar y tan notori que no hi ha home que gens lletrat sia que ignore. Ni tanpoch ho ignoren los castellans; mas, per no donar-nos lo que és nostre, no sols ho volen ignorar, mas volen-ho negar".

També Camôes, a Os Lusíadas (1572) usava "Espanha" com a nom geogràfic per a tota la Península. Però a partir del XVII, amb la seva separació, els portuguesos deixen de batallar per l'antic nom comú. No així els catalans i altres súbdits de l'antiga corona d'Aragó, que de manera reiterada -fins al fracàs de les propostes d'escriptors catalans com Espriu i Gaziel, o fins avui- han vingut reclamant infructuosament els seus drets a l'antic nom d'Espanya conjugat en plural.

Tenia raó Ortega: Espanya, com a constructe polític unitari ha estat des de l'edat mitjana una idea de Castella. Que històricament l'ha interpretada, l'ha projectada i l'ha executada a la seva manera dominant des de les altures de l'altiplà central. El determinisme geogràfic d'una península que sembla requerir una unitat política no es va consumar a Itàlia fins al XIX, en un procés desabsolutitzador i democràtic. Aquí, per contra, es va consolidar el terme (i amb aquest la idea d'Espanya com a unitat política refractària a la pluralitat) com a equivalent i prolongació de Castella.