El Punt Avui


Manca d'autoestima
14/07/14 02:00 MONTSERRAT NEBRERA
Quan toca recórrer la sentència, diversos grups s'abstenen (ERC) o es neguen (ICV, la CUP) a afegir-se al recurs que el Parlament vol interposar

El Parlament ha entrat de cop en la pitjor crisi de la seva història; poden estar contents els que un dia del mes juny de fa tres anys van assetjar, vexar, insultar i sacsejar ses senyories, perquè, a més d'haver-los sortit de franc, fins i tot han tingut l'aplaudiment de part de les seves víctimes: no només va haver-hi en el seu moment diputats que, malgrat la por que van patir durant el setge a la institució i a les seves persones, van negar-se a declarar-hi en contra; ara, quan toca recórrer la sentència dictada per l'Audiencia Nacional absolent-los, diversos grups parlamentaris s'abstenen (ERC) o es neguen (ICV, la CUP) a afegir-se al recurs que el Parlament vol interposar. I no per dubtes sobre la legitimitat del Suprem per dir-hi la seva, és senzillament manca d'autoestima.

La sentència, en què Grande Marlaska salva la seva credibilitat amb un vot particular que traspua sentit comú, incorre en el mal que la justícia diu, amb raó, patir. Equilibrant el trist costum de la classe política de lloar o criticar sentències segons els bufi el vent, el ponent d'aquesta peça que els annals de la jurisprudència recordaran introdueix obiter dicta un seguit de consideracions de tipus polític que extralimiten la seva funció i que, traduïdes al llenguatge del carrer, vénen a dir: la culpa la tenen el conseller d'Interior per no haver fet bé la seva feina amb el dispositiu de seguretat i uns mitjans de comunicació privats manipuladors i sense espai per a la lliure expressió dels assetjadors.

O sigui, que la culpa de la violació, com va dir un altre jutge memorable, la tenia la noia, perquè duia una faldilla massa curta. Igual que el tristament famós jutge del cas Mari Luz, a qui tothom donava les culpes de la mort de la nena per no haver estat massa curós amb la presó preventiva. Curiosament, a més, en el cas del setge al Parlament, la seqüència és la mateixa que sempre s'ha criticat en la violència exercida per alguns homes sobre algunes dones: vexar, amenaçar, insultar; no cal fer mal perquè s'entengui que hi ha hagut violència, i es demana de les dones que no perdin l'autoestima, que denunciïn, perquè les “llibertats” de la seva parella, nuvi, marit o company, aquestes “extralimitacions” de la seva llibertat d'expressió no han de malmetre la dignitat i l'honor femenins. Ah! Però si es tracta de la sobirania, de les institucions, dels símbols, aleshores tot s'hi val; aleshores denunciar no és un deure ni un dret, és una rebequeria, una manca de comprensió dels desitjos del poble, és allò just enfront d'un grup, la casta a la qual alguns pertanyen volent i dolent.

Podríem parlar del perdó franciscà, de posar l'altra galta, de comprensió de la ràbia ciutadana, i fins i tot podria estar d'acord que una nova manera de fer política més humana, honesta, propera i generosa haurà de veure la llum un dia o altre. Però aleshores caldrà entendre-ho tot; perquè si en comptes de grups d'esquerra radical haguessin estat grups de dreta radical, potser la reacció compassiva no hauria estat la mateixa; grups de neonazis insultant els reunits a la llibreria Blanquerna de Madrid, llençant per terra les senyeres, i sacsejant “una mica” algun diputat, i entengui's la ironia, ¿mereixien la crítica visceral que aleshores van tenir dels ara comprensius diputats? Sols era, i continua la ironia però citant el jutge, llibertat d'expressió amb “cert excés”.

Errors del conseller?, poca premsa lliure? Potser, però fer veure que res ha passat quan probablement el succeït és tant o més greu que sentències criticades i ministres superbs vindria a ser com justificar allò de “la vaig matar perquè era meva”. I no és això una crítica global a la justícia: mai és notícia el que funciona bé. Moltes coses funcionen. Aquesta no ho ha fet.

Darrera actualització ( Dilluns, 14 de juliol del 2014 02:00 )