Menestrals

Les resistències a Catalunya han cristal·litzat en la pretensió de crear un nou Estat que no s¿organitzi "de dalt a baix"

La Vanguardia en català | 15/07/2014 - 01:17h


Germà Bel


Té interès que el procés polític català sigui anomenat com a “revolució de menestrals”, de vegades de forma descriptiva, i d’altres pejorativa. Més enllà del significat de menestral als diccionaris de la llengua –“persona que professa un art mecànic”–, el terme s’ha associat a classe mitjana (Antoni Puigverd, La revolta menestral, 15/X/2012). Abastaria, així, la petita burgesia, professionals i assalariats qualificats que formen el gruix del sobiranisme català.

No és nova la pretensió menestral d’influenciar i protagonitzar la política pública a Catalunya. Els menestrals van ocupar posicions en els governs municipals des del segle XIII, i la seva influència va créixer en el temps. Això es va reflectir en algunes de les més plàstiques caracteritzacions dels catalans en la imatgeria de Castella en els 1640, arran de la Guerra dels Segadors. Segons Quevedo a La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1641, pàg. 284): “Són els catalans avortament monstruós de la política. Lliures amb senyor; per això el Comte de Barcelona no és dignitat sinó vocable i veu nua”. O en les Memorias de Matías de Novoa, ajudant de cambra de Felip IV: “I havent-hi el govern democràtic, volien ser anarcos, i que cadascun visqués al seu lliure albir, sense policia, sense justícia... ells no saben el que han de defensar... i amb llibertat de república tirana és escoltat millor l’ignorant que el lletrat, més aplaudit el plebeu que el noble”. Més tard, al final de la Guerra de Successió, les lleis i institucions castellanes van monopolitzar el poder i van centralitzar les decisions. La verticalització i jerarquització de política i govern van suprimir el paper dels menestrals.

Tot Europa va assistir al segle XIX a una forta pressió menestral i les revolucions liberals (petita burgesia, professionals i obrers qualificats) van donar un assalt definitiu a l’Antic Règim. Aquest seria reemplaçat per sistemes més moderns i horitzontals en molts països del centre i nord d’Europa. La impugnació dels interessos creats i l’obertura de les xarxes socials i econòmiques serien decisives en l’èxit econòmic i social d’aquests països, per contrast amb alguns del Sud, en els quals l’Antic Règim i les seves institucions van subsistir. Aquest va ser el cas d’Espanya, i explica la perdurabilitat dels interessos creats i els dissenys institucionals “de dalt a baix”: un cos central emet ordres i l’estructura social subordinada ha d’obeir.

Ara, una altra vegada, el reforç de la jerarquia i la verticalitat institucional són la resposta dels interessos creats a les inseguretats generades per la globalització, les restriccions a la sobirania estatal i el “descontrol” per la flexibilització territorial interna. Això genera resistències, que a Catalunya s’han catalitzat en la pretensió de crear un nou Estat que deixi d’organitzar-se “de dalt a baix”, i tingui més horitzontalitat. Els menestrals no volen ser tractats com a súbdits; volen ser ciutadans. Aquest és un factor important del procés sobiranista, i sense entendre’l no es pot tenir de cap manera una imatge nítida de la realitat.