Opinió

La ganga

Edició impresa Opinión | 16/07/2014 - 00:00h

Pilar Rahola

Només perquè defensen la unitat bíblica d'Espanya a l'heretge Catalunya ja tenen quota de titulars

Tu quoque?", vaig preguntar un col·lega de l'esquerra autèntica, en els meus temps de diputada, quan vaig veure que la seva superprogre i solidària figura s'abonava a l'anticatalanisme per aconseguir un botí electoral. I ell, dotat d'una agraïble sinceritat, em va dir que ho sentia molt, que no volia i bla, bla, però que atacar els catalans era una ganga per a qualsevol polític. La ganga ha continuat pels temps dels temps i no només en el camp polític, sinó també en el fangar de l'opinió, i per això qualsevol que vulgui fer-se un lloc sota el sol hispà té una via directa molt desitjable. Als racons del famoseig tenen bons exemples de catalans que han anat als Madriles a malparlar de les reivindicacions i drets del seu poble, per guanyar-se el favor purpurat. I goita si el guanyen, que alguns fins i tot reben càrrecs!

El darrer exemple de la cosa és aquest xiringuito de nom Societat Civil Catalana, que ningú no sap d'on ha sortit, però tots sabem a què dedica el temps lliure. De fet, sí que sabem d'on surten alguns, i la cosa pinta molt negra. I així, nascut del no-res, sense cap demostració d'arrelament ni representació cívica, sense coneixe'n cap activitat que hagi mobilitzat milers de persones, només perquè defensen la unitat bíblica d'Espanya a l'heretge Catalunya, ja tenen quota diària de titulars, es passegen pels micròfons com si fossin líders polítics i són rebuts per Rajoy, el president impassible que no rep ningú que no sigui al guió. Si més no, Artur Mas rep a tothom, incloent-hi els susdits, però Rajoy? No cal dir que, si Rajoy considera adequat fer el passamà amb els profetes de l'apocalipsi catalana, hauria de rebre també l'ANC, que té milers de militants i organitza manifestacions que passen del milió. I als bons de Súmate, que són tan societat, civil i catalana com els que monopolitzen el nom. I també hauria de rebre els signants de l'acord de la consulta, dipositaris d'un mandat parlamentari amb majoria absoluta. "¡Quita, bicho!", com diria la vella dita castellana, perquè és clar que no es tracta de diàlegs, ni idees, ni de ganes boges de Rajoy per conèixer aquests cervells privilegiats, sinó d'intentar per totes bandes posar portes al camp català. I així els tenim, convertits en interlocutors vàlids sense que ningú sàpiga qui representen, quins són els seus mèrits i quina la seva força ciutadana. Queda dit, una ganga.

I enmig de tot això tenim uns quants ínclits, amb Vargas Llosa al capdavant, perpetrant un manifest dels durs que exigeix que, als catalans, ni negociació, ni diàleg, ni aigua. Deuen ser els únics intel·lectuals del món que no volen que un conflicte territorial es resolgui amb pactes. En fi, el més bonic és això de Vargas. Ara que té el pit tan inflat d'amor a la unitat pàtria, que potser demanarà que el Perú torni a la corona espanyola? No ho sé, seria un gest de coherència.