El Punt Avui

NOTÍCIA DE CALEDÒNIA

Juncker provoca l'embull habitual

17/07/14 02:00 QUIM ARANDA

La partida d'escacs del referèndum d'Escòcia es juga a moltes bandes. És una simultània. I hi intervenen actors a Londres, Edimburg, Brussel·les, Barcelona, Madrid… Ras i curt, l'efecte papallona en política. Un sorollet a Brussel·les es magnifica a Edimburg; un canvi de govern a Londres provoca un cert neguit a Brussel·les i és capitalitzat per l'independentisme escocès per tal d'esgarrapar un vot i un altre i un altre, i així arribar al 50% més 1, i un resultat com aquest seria beneït pel govern de la Generalitat, i pel sobiranisme català, i provocaria un daltabaix a Londres, a Washington, a Madrid… I després el caos? No! Després, la política, que és quelcom posterior als fets que tracta de comprendre o capturar. Perquè la política, que en essència i actualitat suposa desordre, té vocació d'ordre.

Vejam, en primer lloc, les paraules d'abans-d'ahir del tot just nomenat president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Durant el discurs davant dels eurodiputats, a més de prometre una muntanya de diners que només són xifres en un document de Word, l'home va dir: “Sota la meva presidència de la Comissió, les negociacions en curs [amb els estats que volen ingressar a la Unió] continuaran... Però no hi haurà cap més ampliació els pròxims cinc anys. Cal consolidar el que s'ha aconseguit.”

Poc abans que Juncker digués això, l'agència de notícies d'economia Bloomberg difonia una entrevista amb el president de la Generalitat, Artur Mas, que no es cansa de buscar aliats a l'exterior, tot i que un home com el mateix Juncker, per exemple, menysté aquesta acció. Mas deia: “Si la independència [d'Escòcia] tira endavant, [Edimburg] haurà de negociar amb la Unió Europea i això seria útil per a Catalunya.” És obvi en quin sentit, no cal insistir-hi. Per Mas, l'escenari més realista en cas de sí a Escòcia i —més difícil encara— d'independència a Catalunya, per la via que fos, no seria cap vet, de Londres o de Madrid, sinó “l'obertura de les negociacions entre els dos governs i els dos països amb la Unió per tal d'establir una situació en què tothom hi sortís guanyador.” Allò del win-win outcome.

Si bé les paraules d'Artur Mas van passar prou desapercebudes a Europa, no va ser així amb les de Juncker, que van ressonar profundament a Edimburg. Als del no els va faltar temps per clamar que el president de la Comissió vetava, tàcitament, l'entrada de qualsevol nou estat a la UE, és a dir, Escòcia, en el cas d'un vot afirmatiu. Ignoro si el mateix s'ha interpretat a Espanya en relació amb Catalunya, però no em sorprendria gaire.

Òbviament, Yes Scotland i el govern Salmond van respondre que Juncker no parlava d'Escòcia, sinó que feia referència a Moldàvia, els estats dels Balcans, Ucraïna, Turquia, etcètera. La seva portaveu ho confirmava més tard: “En cap moment el senyor Juncker va esmentar Escòcia, ja que aquesta és una qüestió totalment diferent. La seva posició respecte a aquest tema és molt clara: assumpte intern del Regne Unit, respecte pel resultat.”

Posats a barallar-se, la viceprimera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, va demanar tota mena de rectificacions de Better Together pel que considerava una “distorsió” de les declaracions de Juncker. Ho era, evidentment. Però, què pretén? Què s'espera de la campanya? Que hi hagi joc net? Que sigui un combat d'esgrima o més aviat de boxa? Fer política també és embrutar-se les mans, en certa manera; és destruir el llenguatge, pervertir-lo per alterar l'ordre que sustenta.

El més alliçonador de tot l'embolic és que no són ni Juncker, ni Salmond, ni Mas, ni Rajoy, ni Cameron els que decideixen. Juguen, és clar que sí, però són els electors els que compraran o no els seus productes. I, després, política, ordre, encara que sigui un de nou. La resta, paraules per a les hemeroteques i Google, que no oblida mai.


FALTEN 62 DIES

Darrera actualització ( Dijous, 17 de juliol del 2014 02:00 )