Socialisme sense banqueta

El PSOE i el PSC són com empreses de les quals pocs es volen fer càrrec; aquesta és la seva crisi

La Vanguardia en català | 17/07/2014 - 00:00h


Fernando Ónega

Això dels socialistes és d'allò més entretingut i dóna menjar a força gent: fora del partit, a tots els cronistes polítics, analistes i el tropell de tertulians que ens sorprenen amb la seva saviesa. I a Catalunya, n'hi ha per llogar-hi cadires: això de tenir dues ànimes és un privilegi exclusiu que no té cap de les altres forces polítiques. Dóna un joc impressionant, perquè permet mesurar la intenció d'Iceta quan proposa el company més sobiranista per presidir el PSC; inspira l'especulació, perquè ressuscita la creació del grup parlamentari propi al Congrés, que erotitza molt a Madrid; fomenta les càbales de quin sector acabarà dominant i eleva el mateix Iceta a la categoria de savi de l'estratègia i el joc florentí.

En fi, que el Partit Socialista en els vessants estatal i autonòmic és de gran utilitat pública. És com l'opi del periodisme polític. Omple pàgines, portades i telenotícies i pot presumir de ser un partit rabiosament democràtic, perquè el militant tria el seu secretari i el simpatitzant podrà triar el candidat a la presidència del Govern central. Tot això no es transforma en vots ni augmenta la confiança en les seves propostes, ni aquestes propostes s'enriqueixen amb tanta democràcia interna, però llueix molt en els mítings i en les entrevistes, i els seus líders poden pregonar que cap altre partit no els arriba a la sola de les sabates en participació de la militància i la societat.

El que em pregunto és per a què. L'elecció de secretari general, per exemple, és molt guai, però el que importa no és que es pugui votar, sinó a qui. Un líder no és bo per sortir de les urnes de cartró, sinó per les seves qualitats, la seva preparació, les seves idees i les seves receptes per afrontar els problemes del país. Diumenge passat es va votar molt i bé, però no és segur que s'hagi resolt el lideratge. En l'àmbit estatal, hi van faltar noms de pes, i el senyor Sánchez va gastar en dos dies gran part del seu capital, amb l'ordre de rebutjar Juncker. En l'àmbit català i l'andalús, els dos vivers clàssics de vots, alguna cosa ha de suposar que Miquel Iceta i Susana Díaz no hagin tingut un sol competidor.

Falten vocacions polítiques en la socialdemocràcia? No. El que falta són noms a la banqueta. Al militant se li ofereix poc per triar. Aquest és el problema dels socialistes. No m'atreveixo a dir que pateixin un dèficit de talent, perquè n'hi ha molt, a les seves files. Però sí que hi ha dèficit de persones, dissimulat amb l'embolcall del relleu generacional. El PSOE i el PSC són com empreses de les quals pocs es volen fer càrrec. Aquesta és la seva crisi, davant la qual les primàries ja són intranscendents. Per elegir com a candidat a la presidència el secretari general o el primer secretari del partit no cal tot aquest embolic. I elegir-ne un altre és ficar-se de cap en la bicefàlia. Aquesta és la raó per la qual això del socialisme és molt entretingut. I molt democràtic. Però justifica una pregunta: democràcia, per a què?