Temps de manifestos

La Vanguardia en català | 17/07/2014 - 00:00h


En les últimes quaranta-vuit hores han aparegut dos manifestos relacionats amb l'anomenada qüestió catalana. D'una banda, dimarts un grup d'intel·lectuals i escriptors feia pública la seva proclama Lliures i iguals contra el nacionalisme català i pel manteniment al peu de la lletra de la unitat de l'Estat espanyol. Ahir dimecres un altre grup d'intel·lectuals presentava la declaració Una Espanya federal en una Europa federal, en la qual s'aposta per una reforma constitucional per afrontar els problemes de dèficit democràtic i la insuficiència de l'actual model autonòmic espanyol. Són dues mirades diferents molt centrades en la situació a Catalunya.

Dues mirades, dos enfocaments, dues posicions que, en certa manera, es remunten als temps de la transició, quan la intel·lectualitat espanyola es posicionava -també mitjançant la seva adhesió a manifestos- davant els canvis i incerteses que es plantejaven aquells anys. Posteriorment, i durant molt de temps, el protagonisme dels esdeveniments que han esquitxat l'esdevenir de l'Estat ha recaigut exclusivament en la classe política, i ja hem vist que no sempre hi havia el millor de cada casa. Han estat anys en què intel·lectuals, professors, escriptors, acadèmics, han estat callats, mig desapareguts. Des d'aquest punt de vista, doncs, és bo que alguna cosa es mogui més enllà de la política, que la societat civil i les seves elits es mobilitzin. El paper dels intel·lectuals sempre ha estat cabdal per indicar a la ciutadania camins a seguir, pros i contres abans de prendre una decisió, denunciar la falta d'ètica i la corrupció política, etcètera.

Tot i això, aquestes dues declaracions no poden ser valorades amb idèntics criteris. L'apadrinada, entre d'altres, per Vargas Llosa, Suárez Illana o Boadella rebutja l'evidència en negar el pa i la sal a tota aspiració nacionalista catalana, incloent-hi sens dubte el dret a decidir. L'altra, la federalista que subscriuen Sartorius, Zarzalejos o Ángel Gabilondo, entre d'altres, intenta aportar una alternativa en forma de proposta de reforma federal que podria preveure alguna solució a la relació Catalunya-Espanya.

Com a partidaris del pacte i del diàleg en tota circumstància, creiem que sempre és millor fugir de plantejaments immobilistes i excloents i buscar sortides consensuades basades en propostes legals i democràtiques, encara que a molts els puguin continuar semblant insuficients. Té més futur apostar per qui suggereix alternatives que per qui rebutja tota negociació i afirma, textualment, que "el desafiament secessionista no ha rebut la resposta que mereix".