El Punt Avui

VUITS I NOUS

Manifest

18/07/14 02:00 MANUEL CUYÀS
ANTHONY GARNER
Altres articles de l'autor
Notícies de ...

Els grecs ho van deixar molt clar, com ens recorda, per si calia, el periodista Xavier Febrés en el seu últim llibre, El mirall de l'Acròpolis: la democràcia és més que anar a votar de tant en tant. És diàleg. No diàleg entre persones que pensen igual, que en aquest cas aviat acabaríem, sinó el que ventila idees en contrast. El contraste de pareceres amb el qual fins i tot el Franco dels últims temps estava d'acord encara que no ho practiqués i només fos de boca. Anava a escriure de boquilla, però el corrector automàtic m'avisa que és un castellanisme. En tot cas, amb la boca petita.

Ara, dos mil cinc-cents anys més tard, no de Franco sinó dels grecs de l'àgora, una colla d'intel·lectuals s'apleguen davant l'edifici de les Cortes de Madrid, que té un aire de Partenó, per manifestar que no solament estan en contra de l'acció de votar sinó del diàleg. La consulta que reclama la majoria de catalans per ells no ha de tenir lloc i el president del govern espanyol i el del govern català no han de dialogar. I si ho fan, no ha de ser sobre les coses que els separen sinó sobre les que els uneixen. En Pèricles, en Plató i l'Aristòtil es posarien les mans al cap i fugirien corrents.

És clar que hem de veure de quins intel·lectuals parlem: d'aquell que basava el prestigi professional en l'acceptació de la paraula barco i va fracassar (el corrector automàtic m'avisa del fracàs), d'aquell altre que estava acostumat que sempre li riguéssim les gràcies teatrals i un dia es va ofendre i se'n va anar a Madrid perquè no les hi vam riure amb la intensitat que ell volia, de Mario Vargas Llosa... Ep, aquí hem trobat l'intel·lectual. Però fins i tot els premis Nobel tenen el seu mal dia o un enfilall de dies dolents. Sempre hem d'anar molt amb compte a dir que el tren que va circular el 1848 va ser el primer de la Península i no d'Espanya perquè abans hi havia hagut un altre tren a Cuba, i Cuba era llavors Espanya. El Perú també havia estat Espanya –no d'Espanya sinó Espanya–i un dia va deixar de ser-ho, sense ni tan sols consulta prèvia. En Ramon Arcusa, del Dúo Dinámico, mai s'hauria imaginat signar al costat d'un premi
Nobel de les lletres. Jo no m'hauria imaginat mai retopant-lo i havent-li d'explicar detalls del país on va néixer i del qual va voler ser president. No virrei, sinó president.

Una cosa que també uneix els del manifest és que sempre estan de mal humor i fan molt mala cara. Que no paeixen bé? Que els estreny la sabata? On són aquelles dents tan blanques que Mario Vargas Llosa exhibia per Barcelona als anys del boom i delcontraste de pareceres?

Darrera actualització ( Divendres, 18 de juliol del 2014 02:00 )