V de victòria

Rajoy no va captar, i no l'hi van explicar, que Mas no feia comèdia, que és orgullós i no suporta el menyspreu

La Vanguardia en català | 18/07/2014 - 00:00h


José Antich


Són 44 esglaons, amb dos replans per aturar-s'hi còmodament, fins a arribar a dalt de tot de l'escala Daru i contemplar de prop la desafiadora Victòria de Samotràcia. És impossible no observar-la mentre vas pujant. Orgullosa, com sempre, i acabada de tornar al Louvre després d'una costosíssima restauració de quatre milions d'euros. La Victòria ha tornat deu mesos després a omplir de vida i d'energia vibrant la imponent escala del segle XIX que comunica amb la primera planta de l'ala Denon del museu. Torna a competir amb la Venus de Milo i la Gioconda de Leonardo en la cursa desbordada de popularitat que dia rere dia es disputa al Louvre. La neteja de l'escultura ha conferit al marbre de l'illa de Paros un color encara més blanc, que il·lumina la deessa. Ofereix al vent un cos contornejat sobre el qual voleia una delicada túnica. El cisell miraculós de l'artista ha transformat la rigidesa del marbre en tela vaporosa i tot seguit ha convertit el teixit en pell. I li ha donat vida. Un pedestal de marbre gris fa la figura encara més majestuosa, els 245 centímetres de la jove, sense cap ni braços, però amb dues ales poderoses teixides de plomes suaus. Dreta sobre el seu mascaró, instal·lada a la proa d'una galera, amb la força i l'impuls que li dóna la cama dreta lleugerament avançada. La contundència de les vint-i-nou tones que pesa tot el conjunt arquitectònic i els gairebé sis metres d'alt contrasten amb la lleugeresa aparent. Des de dalt d'una escalinata, la Victòria domina l'espai i hipnotitza el visitant.

Al Louvre tot és exagerat. Des de la quantitat de visitants fins a la xifra d'obres que hi ha. Els 9,3 milions de visitants el 2013 el converteixen en el museu més freqüentat del món, i només un petita part de les seves 445.000 obres anteriors al 1948 són exposades als 60.000 metres quadrats que el centre dedica a exposicions, l'equivalent aproximat a sis illes de l'Eixample. Doncs bé, en aquest espai, on cal més d'una setmana per poder observar amb cert deteniment les obres que s'hi exposen, tan sols s'hi exhibeixen unes 35.000 peces.

Perdre's per les sales és una experiència imperial. I això malgrat que, en un país on la cultura es pretén que continuï sent un signe d'identitat, el museu i els públics multitudinaris van molt lligats. També els telèfons mòbils han revolucionat la manera d'acostar-se a una obra d'art. Diumenge passat, vigília de la festa nacional francesa del 14 de juliol, amb la Victòria una altra vegada entre les parets del Louvre, acostar-se a uns metres de La Gioconda era més difícil que situar-se a les primeres files del concert d'un ídol musical adolescent. Una massa humana s'apinyava a la meitat de la sala rectangular que presideix l'enigmàtica Mona Lisa. Damunt seu s'arremolinava un eixam de mòbils moguts per centenars de mans nervioses que, alçades, intentaven fotografiar la imatge. El misteri del somriure de la Gioconda potser té alguna cosa a veure també amb aquesta obsessió absurda que prioritza fotografiar l'obra en comptes de contemplar-la. Just al davant, a l'altre cap de la sala rectangular, ningú no prestava la més mínima atenció a Les noces de Canà, una obra capital de l'italià Paolo Caliari, El Veronès, que data del segle XVI. Una obra enorme en tots els sentits -fa prop de 10 metres per 7 i agrupa 130 personatges-, que va ser espoliada per Napoleó durant la campanya d'Itàlia, molt a finals del segle XVIII.

Ben pensat, tampoc no és tan estrany. Igual com conviuen en el món real falsos miracles amb esperances impossibles, s'imposa cada vegada més una instantània ràpida i borrosa de la realitat abans que una fotografia meticulosament treballada de la situació. El degoteig de manifestos que provoca a Madrid el debat sobiranista n'és un exemple magnífic. Quan Artur Mas torni un d'aquests dies a la Moncloa per fer una reunió decisiva per al rumb de Catalunya i, òbviament, també d'Espanya, difícilment podrà sostreure's a les experiències negatives que ha tingut entre aquelles fredes quatre parets. Segurament recordarà dos episodis en particular: l'acord sobre l'Estatut d'Autonomia amb Zapatero, un dissabte negre del mes de gener del 2006, i la negativa radical de Rajoy a un pacte fiscal, nou dies després de la primera gran manifestació de la Diada del 2012.

D'aquell primer engany de l'Estatut i de l'entossudiment de la segona cita, passant per la humiliació de la trituradora del Constitucional amb la sentència de fa quatre anys, s'ha transitat fins a l'escenari actual. Això sí: amb molts bombers piròmans entremig. Alguns a Catalunya, sí, però molts més a Madrid. Cap dels actors que ha tingut responsabilitat política en aquests anys no ha arribat al nivell incendiari amb què el ministre Wert ha atropellat la immersió lingüística o a la loquacitat, displicència i sarcasme amb què Montoro ha despatxat el maltractament fiscal que maltracta Catalunya. Per això, per a una molt àmplia majoria de la societat catalana, la consulta és innegociable.

D'entre la filmografia que recrea la figura de la Victòria de Samotràcia hi ha dues pel·lícules especialment icòniques. En la primera, Cara d'àngel, rodada el 1957, Audrey Hepburn baixa majestuosa l'escalinata davant l'escultura amb un vistós vestit vermell i, alçant el vel del mateix color, intenta imitar la forma tan característica de la deessa grega. En la segona, Titanic, no apareix la imatge de la Victòria, però el seu orgullós desafiament contra la tempesta va inspirar a James Cameron l'escena en què DiCaprio i Kate Winslet ajunten els braços estesos a la punta de la proa del vaixell. "Estic volant", crida emocionada la protagonista, que sent com si flotés sobre el vent i la marea cap al crepuscle, quan en realitat avança cap a una col·lisió fatal.

En algun moment del 2010 i del 2011, Rajoy i Mas es devien sentir també com dos passatgers en aquell vaixell que era Espanya a punt d'enfonsar-se després de la mala gestió econòmica de Zapatero. Això hauria estat el normal. Però l'actual inquilí de la Moncloa no va captar, i els seus col·laboradors tampoc no l'hi van voler explicar, que Mas no feia comèdia, que és orgullós i no suporta el menyspreu i que, en definitiva, els temps del pujolisme -a Madrid avui tan elogiats com abans injuriats- havien conclòs definitivament.

El catàleg del Louvre recorda que el polifacètic André Malraux va descriure la Victòria de Samotràcia com una obra mestra del temps i de l'atzar. Malraux, que va transitar al llarg de la seva vida per la literatura, la filosofia i la política, va arribar a ser un brillant ministre de Cultura amb De Gaulle ni més ni menys que durant deu anys, fins al 1969. D'ideologia esquerrana, va saber combinar alguns assajos de lectura obligada com Les voix du silence, una reflexió sobre l'art, amb un paper indiscutible d'home d'Estat. Va desenvolupar el concepte de museu imaginari, un espai sense parets que pertany a l'àmbit de la memòria. Per Malraux, les obres d'art ressusciten al nostre món, no en aquell on van ser creades. Si el geni aconsegueix que la mort no el silenciï no és perquè perpetuï el llenguatge original, sinó perquè es modifica de manera constant. Segons l'escriptor, "l'obra mestra no fa un monòleg sobirà, sinó un diàleg invencible". En el cas de la Victòria de Samotràcia, és en un entorn diferent i en una ubicació única on adquireix tota la seva grandesa. L'obra transcendeix l'autor com les decisions que s'adopten al llarg d'una vida superen la persona. A la seva gran obra, La condition humaine, publicada als anys trenta i per molts una de les grans novel·les del segle XX, Malraux sentenciava: "Un home és la suma dels seus actes, dels que ha fet i dels que pot fer". De vegades aquesta transcendència turmenta el governant. Però no pot oblidar que se'l recordarà tant pel que va fer com pel que no va fer.