Ensenyar les cartes

La UE desconfia dels intents d'utilitzar, en un sentit o un altre, les institucions europees com a coartada de la nostra inanició política

La Vanguardia en català | 19/07/2014 - 00:00h


Rafael Jorba


Mentre el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) presentava dilluns passat a Barcelona una nova entrega de quatre informes sobre les estructures d'Estat d'una teòrica Catalunya independent, els dos grans partits europeus (PPE i PSE) ultimaven a Estrasburg una gran coalició de facto per elegir el democristià Jean-Claude Juncker nou president de la Comissió Europea. La votació de dimarts a l'Eurocambra també va servir per constatar que el secretari general electe del PSOE, Pedro Sánchez, iniciava el seu mandat a contrapeu: va ordenar als seus eurodiputats que votessin contra Juncker i es despengessin així de la centralitat europea. Aquests dos fets evidencien que el debat hispano-espanyol, en el qual inscric també l'anomenat procés català, es lliura d'esquena a Europa, amb la política domèstica com a principal referent.

La terminologia utilitzada pel sobiranisme -l'anomenada "internacionalització del conflicte"- ens remunta al llenguatge de l'esquerra abertzale dels vuitanta i oblida que Espanya és Europa i, per tant, la política europea ha deixat de ser política exterior (a la nítida presa de posició de la cancellera Merkel em remeto). No és estrany que el mateix Juncker, en la ronda de converses prèvia a la seva elecció, recordés a l'eurodiputat Josep Maria Terricabras que "un no es converteix en membre de la UE enviant una carta", en al·lusió a la missiva que el president Mas va trametre al gener als caps d'Estat i de Govern dels Vint-i-vuit i al president sortint de la Comissió, José Manuel Durão Barroso. Perquè, més enllà dels tractats i de les constitucions, la UE considera que la qüestió catalana ha de ser abordada pels seus actors polítics -els presidents Rajoy i Mas- i desconfia dels intents d'utilitzar, en un sentit o un altre, les institucions europees com a coartada d'aquesta inanició política... Mentrestant, la lectura de la tanda d'informes del CATN produeix vergonya aliena: fa la sensació que s'està intentant esquarterar la pell de l'ós -del brau, en aquest cas- abans de matar-lo: no només el procés independentista no s'ha negociat amb el Govern d'Espanya, sinó que ja s'està dient a la UE com s'organitzarà l'Estat que surti del xoc de trens.

El problema de fons és prepolític: de la mateixa manera que des del Govern central s'ha sacralitzat la unitat d'Espanya, des del de Catalunya s'ha banalitzat la idea de secessió. Es presenta el dret a decidir com un ritual menor, equiparable a una consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal de Barcelona... Una filosofia de la democràcia basada en la lògica de la secessió, com ha explicat Stéphane Dion -impulsor de la llei de Claredat-, no podria funcionar, ja que incitaria els grups a separar-se en comptes d'entendre's: "La secessió automàtica impediria a la democràcia d'absorbir les tensions pròpies de les diferències. El reconeixement del dret a la secessió convidaria a la ruptura des del moment en què es plantegessin les primeres dificultats i divergències en funció d'atributs col·lectius, com la religió, la llengua o l'ètnia". Perquè la secessió no és la regla, sinó la seva excepció: "Davant la voluntat clara de secessió, l'Estat pot arribar a la conclusió que acceptar-la és la solució menys dolenta. Però un govern democràtic té l'obligació d'assegurar-se que aquesta voluntat sigui veritablement clara, no contingui cap ambigüitat i no es procedeixi de manera unilateral, sinó conforme al dret".

Allen Buchanan, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Duke, adverteix al seu llibre Secesión. Causas y consecuencias del divorcio político (Ariel, 2013), que existeix una analogia entre la secessió política i la domèstica, és a dir, el divorci: "En última instància, la recerca d'una interpretació teòrica no pot acontentar-se amb una teoria política de la secessió. Al final cal reconèixer que la secessió política és només un exemple del fenomen més general de la unió i la separació, la creació i dissolució de relacions amb els altres". A l'anàlisi "Secessió i democràcia" (28/IX/2013) vaig resumir la teoria de l'anomenat dret corrector que defensa Buchanan per concloure que existeix un dret moral a la secessió, per bé que molt qualificat: un grup té dret a la secessió si pateix una greu injustícia per part de l'Estat i han fracassat els intents raonables per reparar-la. Des d'aquesta lògica, Buchanan distingeix quatre tipus d'injustícia. 1. Annexió injusta d'un territori sobirà. 2. Violacions a gran escala dels drets humans. 3. Redistribució discriminatòria continuada. 4. Vulneració per part de l'Estat de les obligacions del règim autonòmic o negativa continuada a negociar una autonomia intraestatal adequada.

Només aquest quart supòsit podria regir en el cas català: "Un argument contundent a favor del dret de Catalunya a la secessió no consensuada es pot al·legar sobre la base que Espanya no ha demostrat bona fe a l'hora de respondre a les demandes de més autonomia intraestatal". Allen Buchanan, tot i això, rebutja el primer d'aquests supòsits: "Pràcticament tots els estats existents, fins i tot els més democràtics i respectuosos amb els drets humans, tenen darrera seu una història d'annexions injustes". I, en referència expressa a la guerra de Successió, afegeix que en el cas de Catalunya resultaria inacceptable un principi moral general que es remuntés tan enrere en el temps. Aquesta observació pot servir també per emmarcar les prevencions del papa Francesc en la seva entrevista a La Vanguardia (13/VI/2014): "La secessió d'una nació sense un antecedent d'unitat forçosa cal prendre-la amb moltes pinces i analitzar tots els aspectes".

En resum: de fora estant consideren que som davant un problema polític. Ni la història ni els tractats ni les constitucions podran resoldre'l. Ensenyeu les cartes, senyors! Europa us ho agrairà.