Política

Intel·lectuals espanyols s'han posicionat sobre la qüestió política catalana amb dos manifestos. En reconstruïm els precedents

El manifest del 1966

Edició impresa Política | 20/07/2014 - 00:00h

Jordi Amat
Barcelona




DIONISIO RIDRUEJO "Per què discutim? Perquè ningú no tingui raó i la raó de tots s'imposi"
TROBADA CASTELLA-CATALUNYA Es va celebrar a finals del 1964 a la casa de Fèlix Millet i Maristany a l'Ametlla del Vallès
JOSEP BENET "Hi ha una solució? Creiem que sí, però no l'orteguiana de la 'conllevancia'"
LA INSPIRACIÓ El 1924, un grup d'intel·lectuals van firmar un manifest a favor del català
DICTADURA DE FRANCO L'abat de Montserrat va liderar el 1963 una altra iniciativa per l'ús normalitzat del català


Dos han estat els manifestos que intel·lectuals espanyols han redactat per comprometre la seva firma amb la defensa de la llengua catalana o per mostrar la seva admiració pel combat del catalanisme en la lluita per les llibertats democràtiques. Tots dos es van escriure durant dictadures -les dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco- que, entre altres aspectes, es van caracteritzar per l'intent de liquidació del catalanisme (amb la desarticulació d'institucions públiques o privades que el sostenien).

El primer, del març del 1924, va ser una "Carta al president del Directori Militar en defensa de la llengua catalana". Firmes destacades: Gregorio Marañón, Menéndez Pidal o Ortega y Gasset. Al cap de sis anys serien complimentats a Barcelona. Com ha historiat Xavier Pericay -signant del manifest Libres e iguales- el propòsit de l'homenatge va ser comprometre el millor de la intel·lectualitat castellana en el programa de concòrdia que capitanejava Francesc Cambó. Però al líder conservador el tret li va sortir per la culata. No només perquè no va poder assistir a les festes, sinó perquè la trobada que va pagar de la seva butxaca va facilitar l'aliança de republicans castellans -començant per Manuel Azaña- amb l'esquerra catalanista: una aliança que facilitaria l'adveniment de la Segona República.

El segon manifest es va donar a conèixer el 1966. Va prendre el títol de George Orwell, es va denominar Homenatge a Catalunya. Els signants -Tierno Galván, Dionisio Ridruejo, Pedro Laín, Julián Marías, Caballero Bonald o José Antonio Maravall- formaven part del que llavors era el sector liberal d'oposició al règim i també el van subscriure, entre d'altres, joves de l'òrbita socialista com Miguel Boyer, Elías Díaz -signant del segon manifest fet públic aquesta setmana, Una Espanya federal en una Europa federal- o Raúl Morodo. Documentació desconeguda permet revelar les fases que van conduir a la redacció d'un text que va divulgar una revista de l'exili, Mañana. Tribuna Democrática, i el diari suís Tribune de Genève.

La gestació del manifest del 1966 no va ser senzilla. La seva intrahistòria s'inscriu en un episodi de l'antifranquisme conegut com la "lluita firmada", expressió de Javier Pradera que el professor Santos Juliá ha reprès en la seva monumental antologia de manifestos Nosotros, los abajo firmantes.

Des del 1962 no va ser infreqüent l'aparició de manifestos de professors i escriptors que protestaven contra aspectes diversos de la situació política (en defensa de la llibertat d'expressió, la solidaritat amb obrers represaliats o per impulsar la creació de sindicats desvinculats de l'Estat). Alguns d'aquests manifestos els van firmar els intel·lectuals que subscriurien Homenatge a Catalunya. Paral·lelament, en el camp catalanista, es va dirigir una petició al vicepresident del govern per reclamar que el català es pogués utilitzar amb normalitat. El 1963 el van firmar personalitats destacadíssimes, començant per l'abat Escarré de Montserrat. Al cap d'uns mesos el van lliurar al vicepresident Fèlix Millet i Maristany.

Els intel·lectuals, una altra vegada, prenien la paraula. Un dels equips més ben cohesionats era el comitè espanyol del Congrés per la Llibertat de la Cultura, una institució internacional amb seu a París i ideada a l'ombra per la intel·ligència americana per combatre el comunisme des del camp de les idees. Guerra freda cultural. El comitè espanyol, constituït com a tal el 1960, tenia autonomia per dissenyar un programa l'objectiu del qual era l'elaboració de pensament democràtic. Una de les accions més fecundes va ser l'organització dels debats denominats Col·loquis Catalunya-Castella. La idea inicial va ser del poeta Marià Manent i la va acabar d'elaborar amb Pedro Laín. Es tractava d'institucionalitzar unes reunions per "examinar conjuntament els diversos problemes d'ordre històric, cultural, sociològic, econòmic, etcètera, plantejats per les relacions entre una i altra part d'Espanya". Ara fa exactament mig segle es va organitzar la primera trobada, que, a porta tancada, va tenir lloc a començaments del desembre del 1964 a la casa de Millet a l'Ametlla del Vallès.

"Hi ha una solució?". Donar resposta a aquesta pregunta, formulada el primer dia de la reunió per Josep Benet, era l'objectiu dels Col·loquis. "Creiem que sí", va continuar Benet, "però no que aquesta sigui la solució orteguiana de la conllevancia: si hem de viure no s'ha de coexistir, hem d'arribar a la convivència". La convivència exigia una solució política -"garantir-nos als catalans que per ser espanyols no hem de deixar de ser catalans"- i aquesta solució passava per impulsar un canvi de mentalitat. Els encarregats de propulsar aquell canvi podien ser els intel·lectuals reunits a l'Ametlla (Aranguren, Caro Baroja, Maravall i Ridruejo). "Perquè ens reunim, perquè parlem, perquè discutim? Per allò que es discuteix sempre: perquè ningú no tingui raó i la raó de tots s'imposi". Ho va dir Dionisio Ridruejo. Des de la ponència del professor Badia i Margarit estaven impressionats. Segons esllegeix en la documentació del comitè organitzador, Badia els va parlar sobre "els problemes plantejats en l'ensenyament i en la formació humana per l'anòmala situació lingüística de Catalunya".

Els intel·lectuals castellans van creure que era la seva obligació per fonamentar aquell canvi. Un primer pas, suggerit per Millet, podria ser un manifest. Benet va recordar la carta mítica del 1924 i va adoptar un registre agònic. "La cosa no pot esperar més, és urgent i hem de donar-li sortida aquí". Caro Baroja ho va donar per suposat. "No crec que hi hagi cap inconvenient en què ens comprometem molts a firmar-lo. Em sembla una cosa que tots, de bona voluntat, hem d'acceptar el més urgentment possible, ja que sembla que hi ha aquesta urgència que jo desconeixia".

Modus operandi. Badia i Benet haurien de redactar una versió que revisarien Ridruejo i Aranguren. "Entre els quatre podríem formular un document passablement oportú", va dir Ridruejo. Primer es buscaria la firma de personalitats -Laín, el poeta Aleixandre o l'acadèmic Menéndez Pidal, signant del manifest del 1924-, després gent moderada i fins i tot propera al règim. Posteriorment vindrien personalitats de l'antifranquisme i després es buscaria l'adhesió en massa. "Creiem que el document ha de ser de tir elevat i ha d'anar directament al cap de l'Estat. Se li donarà la publicitat necessària". Aquest va ser el compromís dels intel·lectuals castellans.

Després de la trobada, Benet es va posar a redactar-lo i a finals de desembre ja el tenia. Però alguna cosa no va funcionar tal com estava previst. En una acta de reunió posterior del comitè organitzador del Col·loqui, queda clar que el document estava pendent de ser redactat. Potser no va ser revisat per la part castellana. Després, per iniciativa de la catalana, Jordi Carbonell es va traslladar a Madrid per recollir firmes. La primera, la de Pidal. També Aranguren i alguns més. Però en una fase ulterior el document es va perdre. I va ser així com aquell manifest va quedar pendent en el camp de l'antifranquisme intel·lectual...

Fins que, al cap de pocs mesos d'haver-se celebrat el segon dels Col·loquis Catalunya-Castella (on va brillar Ernest Lluch), es van donar unes circumstàncies excepcionals, que van situar Catalunya en l'avantguarda de l'oposició.

El 22 de febrer del 1966 Radio Vaticana va anunciar el nomenament d'un nou bisbe per a la diòcesi de Barcelona: Marcelo González Martín. L'elecció d'un religiós no català va crispar el nacionalisme catòlic, que es va mobilitzar per impedir-ho. Així es va iniciar la campanya "Volem bisbes catalans". Una de les primeres accions va ser escriure als intel·lectuals de Madrid. La carta, redactada per Benet i Albert Manent, la va rebre Ridruejo. "Creiem oportú pregar-vos que demostreu la vostra solidaritat amb Catalunya i suggerim una carta teva, amb Laín, Aranguren, etc.". Però l'agitació antifranquista a Barcelona no va ser només eclesiàstica. Entre el 9 i l'11 de març, als Caputxins de Sarrià, una assemblea de gairebé 500 persones -entre els quals hi havia professors conscienciats i destacats homes de cultura- es va reunir per constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants. L'assalt de la policia, ordenat per Franco en plena celebració del Consell de Ministres, va tenir una repercussió internacional enorme.

I va ser en aquell moment quan es va reactivar la idea del manifest. El 8 d'abril, el catedràtic Enrique Tierno Galván va escriure una carta a Marià Manent, que li va lliurar en mà, a la qual va adjuntar els plecs de firmes. Els primers a subscriure'l van ser els membres del comitè espanyol del Congrés per la Llibertat de la Cultura. Aquesta consideració de Catalunya, per dir-ho amb Julián Marías que estava creant controvèrsia, implicava, de facto, el reconeixement d'una singularitat política. És precisament l'articulació (o no) d'aquesta singularitat el que renova la vigència dels manifestos.