El Punt Avui

Pius Pujades

El dia després de la independència

M'ha semblat entendre, llegint algun dels seus papers, que a vostè ja li aniria bé això de la tercera via que propugnen alguns”, em comenta un lector. Bona pregunta penso. Però de mal respondre. Al cap i a la fi, el que em pugui anar bé a mi té ben poca importància.
Aquí i ara, el que hem de decidir és el que convé al país i als seus ciutadans. És que una tercera via –per cert, encara molt inconcreta– podria resoldre els problemes que tenim plantejats com a poble? De manera responc amb una altra pregunta: quina tercera via? Mirem la proposta més recent.
El flamant primer secretari del PSC no es cansa de repetir que ell es conforma amb el reconeixement de la nació catalana, amb el traspàs total i definitiu de les competències en educació i cultura i amb un concert solidari. El senyor Iceta és un mag de les paraules. Està a favor de la consulta, sempre que sigui legal i acordada. Vol un concert econòmic, però el vol solidari. L’aportació socialista actual es concreta, doncs, en dos mots: acordada i solidari. El que no ens explica és com es pot acordar una consulta amb qui no en vol ni sentir a parlar i en quant quantifica la solidaritat obligatòria. Queda encara força lluny dels termes que va establir el Parlament de Catalunya, presidit per Pasqual Maragall, en la proposta de nou Estatut de 30 de setembre del 2005. Probablement, aquella era la tercera via real, positiva, raonable. Quedar-se a mig camí, al cap de tant de temps i de tantes coses com han passat, és una manera de perdre el temps i de fer-lo perdre al ciutadà.
Pel seu compte, el que va ser ministre d’Indústria, Joan Major, era molt més contundent: demanava el reconeixement nacional, el concert econòmic, el blindatge de lescompetències en educació i cultura i, a més a més, la gestió de totes les infraestructures. Veieu? Amb aquesta proposta ens podríem començar a entendre. Quedarien per discutir aspectes importants, és clar: com que s’establiria una participació en les despeses generals de l’Estat, hauríem de tenir-ne algun control, el suficient per assegurar que s’utilitzin de forma raonable; caldria garantir una suficient presència catalana en els organismes internacionals per defensar els interessos dels nostres ciutadans, i altres serrells que ara se m’escapen. I, és clar, estaríem ben disposats a ajudar solidàriament en projectes estatals que tendissin al desenvolupament de les zones deprimides o endarrerides. Veu?, amic lector, aquesta sí podria ser una tercera via. Però jo em pregunto si hi ha alguna possibilitat que des del poder de Madrid algú està realment disposat a proposar-la.
I em responc francament a mi mateix que sí, però que això no passarà fins l’endemà –o potser el dia abans– de la proclamació de la independència.