La Constitució i les falses il·lusions

El diàleg Rajoy-Mas no pot canviar l'afirmació de l'article 2 sobre la indissoluble unitat d'Espanya

La Vanguardia en català | 21/07/2014 - 00:00h


Francesc Granell

Aquests últims dies l'entorn polític està especialment mogut per una sèrie de raons: la dimissió d'Oriol Pujol com a secretari general de Convergència, la publicació de nous documents del Consell Assessor per a la Transició Nacional en què afirma, en el desè lliurament, que Catalunya s'ha de mantenir en l'euro tant sí com no, la culminació parlamentària de la llei de consultes per la qual s'hauria de regir l'eventual consulta del 9 de novembre, l'afirmació de Rajoy que està disposat al diàleg amb el president Mas i les declaracions del president Mas a Bloomberg en què deia que es podria modificar data i pregunta de la consulta sota certes condicions.

Per si aquestes qüestions no fossin prou, i mentre l'Assemblea Nacional Catalana, amb el suport d'Òmnium Cultural, va preparant la multitudinària V de l'11 de setembre per pressionar de cara al 9 de novembre, Societat Civil Catalana ha anat a la Moncloa per mostrar que una part dels catalans no creu en una futura independència de Catalunya. Gairebé coincidint en el temps, un grup de coneguts personatges de la vida cultural i política de tot Espanya que van des de Vargas Llosa fins a Albert Boadella han fet el seu manifest dels Lliures i iguals afirmant que el secessionisme català suposa un greu repte a la democràcia constitucional espanyola i pressionant Rajoy perquè no faci concessions a Artur Mas.

Podríem pensar que vivim un moment dolç de perspectives de diàleg entre Catalunya i la resta d'Espanya. En primer lloc, perquè Rajoy i Mas es mostren predisposats a intercanviar idees sobre com cal resoldre les tensions actuals a través del diàleg i no del xoc de trens. En segon lloc, perquè el ministre Guindos ha afirmat que Espanya no vol frenar financerament Catalunya, sinó que en vol impulsar el desenvolupament, ja que seria absurd i insensat frenar un territori que representa el 18,7% del PIB espanyol (enfront del 17,9% de Madrid, el 13,5% d'Andalusia o el 6,2% d'Euskadi) i que és a la base de la credibilitat financera que Espanya pugui recuperar en el context internacional. En tercer lloc, perquè veiem que el noucasat conseller Santi Vila i la ministra Ana Pastor han trobat vies de cooperació per pal·liar algunes de les deficiències que pateix Catalunya en temes d'infraestructures i per corregir determinades injustícies flagrants respecte a finançament del port de Barcelona i l'aeroport del Prat.

Però aquesta millora relacional derivada d'aquestes qüestions i altres que també podríem apuntar no ha de generar falses il·lusions entre els que creuen que Catalunya pot rebre algun tipus de via lliure cap a l'autodeterminació, que és, òbviament, l'aspiració dels independentistes.

És obvi que la Constitució espanyola, com tot text legal, no és inamovible, tal com diuen alguns immobilistes, i això va quedar clar amb la reforma exprés del 135 quan des de Brussel·les es va forçar que PP i PSOE es posessin d'acord respecte al dèficit pressupostari. Però una cosa és que la Constitució es pugui retocar en alguns aspectes i una altra de molt diferent que, a través d'un diàleg polític, Rajoy i Mas puguin canviar l'article 2 de la Constitució en l'afirmació respecte a la "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols".

L'independentisme es faria falses il·lusions si pensés que un canvi d'aquesta naturalesa pot ser possible, i més després de les paraules de la cancellera Merkel el 18 de juliol descartant el seu suport a eventuals secessions europees.