Sabem què passarà

No hi haurà xoc de trens, sinó una fricció que impedirà a generacions de catalans de construir un país obert

La Vanguardia en català | 21/07/2014 - 00:00h


José Luis Álvarez
Doctor en Sociología de las Organizaciones


Quan la saturació tàctica fastigueja, és més estimulant intel·lectualment, i necessari, intentar predir què passarà. Tret de la franquesa de Duran Lleida i l'equanimitat dels fons d'inversió, que no s'hi juguen emocionalment res, el ciutadà està només per discernir el que acabarà succeint. Els sobiranistes, que encerten que aquest és un conflicte de propaganda, asimètric, no deixen que la realitat espatlli els seus eslògans. El Govern espanyol no diu el que pot acabar fent perquè, en cas de confessar-ho, li serà més difícil.

No és possible detallar tot el que passarà, ateses les nombroses variables implicades, però sí que es pot proposar racionalment el substancial del que pot ocórrer amb més probabilitat que la típica de llançar una moneda a l'aire. Per això cal encertar en els paràmetres més importants de la situació. Són els següents.

La hipòtesi sobiranista que a l'Europa comunitària no hi pot haver intervenció armada és correcta, afortunadament. Segon, encerten que la seva voluntat política, audàcia tàctica i capacitat mobilitzadora són superiors a les del PP i PSOE. Per això aniran, abans o després, fins al final.

Res que pugui oferir Mariano Rajoy, fins i tot acordar amb Unió i part de CDC, no serà suficient.

L'estratègia de tancament sobiranista -un espectacle mediàtic que empenyi Europa a forçar el Govern espanyol a reconèixer el fet consumat derivat d'una desobediència civil generalitzada- significa que, per a l'independentisme, com més conflicte millor. Objectivament, és l'única manera que Catalunya sigui independent. Per als sobiranistes el conflicte no és el mitjà per a la independència, sinó que aquesta és la justificació del conflicte. Quan el que distingeix l'Estat, la violència reglada, és inaplicable, retorna una psicologia d'estat de naturalesa, on els diferents grups identitaris proven, en absència de límits, la seva fortalesa. Els sobiranistes volen testar, en les noves condicions, si aquesta vegada guanyen. És impossible parar aquesta pulsió tribal pel conflicte, que els val perdre, mentre sigui en gran.

Els sobiranistes tenen estratègies descompensades -la interior avançada, la internacional endarrerida-. Desconeixen Europa i els seus mercats. Així, el president Artur Mas demana que es faci en els procediments d'entrada d'una Catalunya independent una excepció (es pot definir el nacionalisme com el rebuig que les lleis són iguals per a tothom). I Oriol Junqueras va afirmar, còmic, que els independentistes no es "resignaran davant els mercats" (sisplau, que algú li expliqui el que els mercats poden fer als països, escriure-ho seria inapropiat). A bona part de CDC i a ERC, ICV i CUP els encantaria que Catalunya no entrés a Europa. El seu domini del país seria complet.

El Govern central coneix la inquietud que genera a Catalunya l'estratègia de tancament sobiranista. Al Govern espanyol li acabarà interessant un conflicte d'alta intensitat per dividir el catalanisme. Passarà de la passivitat a l'agressivitat.

Quan en l'estiu-tardor del 2012 Artur Mas va començar a parlar de la legitimitat del carrer i de democràcia radical, una cosa insòlita en l'Occident democràtic, les classes mitjanes van perdre el lideratge del catalanisme. La declaració de l'alcalde Trias -"Jo no sóc independentista però votaré independència"- il·lustra la manca de projecte propi de la classes mitjanes.

El lideratge del catalanisme pertany ara a una aliança del complex mediaticopolític nacionalista amb la població de l'interior de Catalunya, el territori d'ERC. Els irrellevants en la globalització, els que no tenen res a perdre, són els guanyadors, però són incapaços de generar un projecte de país que compensi a Europa la proliferació del pitjor de si mateixa, els nacionalismes. No per falta de capital intel·lectual sinó perquè les forces productives catalanes no donen per això.

L'Estat no pot permetre que Catalunya s'independitzi per força, encara que sigui no violenta. Si ho fa, l'imperi de la llei desapareix i llavors "tot està permès". L'Estat no guanyarà. És tard per revertir els instruments de producció catalanista, com l'escola. A Mariano Rajoy i a les elits espanyoles que Catalunya s'independitzi no els importa substancialment. A hores d'ara de la globalització la carcassa jurídica d'un país és un tema nimi. Però no volen que passi mentre governen. Seran passius-agressius: no buscaran una solució estable, resistint fins que hi hagi nous governants, que faran el mateix, i prolongaran el conflicte.

És a dir, el que vol per dins el sobiranisme dominant, comarcalista, és el mateix que acabarà fent -l'únic que pot fer- l'Estat per fora: una Catalunya tancada.

El que passarà no és un xoc de trens -instantani, brutal, decisiu- sinó una fricció -abrasiva, caòtica, prolongada- que impedirà a generacions de catalans, ja que així serà de llarg el conflicte d'alta intensitat que s'acosta, la construcció d'un país obert i globalment competitiu. Un conflicte que ningú no pot, ni molts volen (els sobiranistes), ni d'altres voldran (l'Estat espanyol), parar. Ja no es pot salvar la cara de tots, algú ha de perdre. Però el més probable és que perdin tots, per molt de temps