Els futurs de CiU

Pot ser que Duran hagi pensat que pot aportar més a CiU, o a Unió, des de fora o a una distància prudent

La Vanguardia en català | 22/07/2014 - 00:00h


David González
Barcelona


A Josep Antoni Duran Lleida li fa més aviat poca gràcia el seu personatge de Polònia. No tant pel personatge en si, interpretat per l'actor Xavi Serrano, sinó per la conyeta que l'acompanya: "Convergent de la punyeta!", "No vull ser ministre!". El líder d'Unió és caricaturitzat pel cap baix com un empipador, com una pedra a la sabata... del "procés". Si només es tractés d'una comedieta innocent, Duran se sentiria complimentat. Però no. El problema sorgeix quan aquesta retòrica humorística es confon amb la realitat de la política pura i dura en què Duran és sovint presentat, pel cap baix, com un incordi, com una pedra a la sabata... del "procés". I el problema s'engrandeix quan apareixen al pati de butaques -al saló de cadascun, davant el televisor- les ombres d'una legió de republicans i més d'un "convergent de la punyeta" aplaudint d'allò més. Quan, mig de broma, mig de debò, a Duran se li atribueixen tots els mals haguts i per haver-hi en l'horitzó borrascós que Convergència i Unió tenen per davant.

En les decisions polítiques pesen, de vegades, determinats clixés. Alguna cosa en sap també Pere Navarro, l'exlíder del PSC. Encara que, com salta a la vista, la diferència és que el d'Alcampell no és dels que se'n van a la primera facècia. De fet, Duran continua. Malgrat haver cedit a Ramon Espadaler la secretaria general de CiU d'acord amb el president de la federació i la Generalitat, Artur Mas, el líder d'Unió continua al capdavant del seu partit i les seves responsabilitats parlamentàries. I tot i això, apareix avui amb les mans una mica mes lliures.

En la no-dimissió de Duran, per no dir la no-abdicació, es dibuixen els futurs de CiU: continuar sent la força imprescindible per articular majories de govern a Catalunya o seguir la senda dels elefants de la qual Miquel Iceta vol apartar el PSC. Pot ser que Duran hagi pensat que, després del 9-N, passi el que passi, pot sumar més, a CiU, o a Unió, des de fora que des de dins, o, més aviat, a una distància prudent. Amb un peu on sempre i amb l'altre en un tercer espai, entre l'independentisme i l'immobilisme, que potser ha deixat de votar la federació però encara no ha decidit abandonat el vaixell. Hi ha qui des de CiU es passa a Junqueras perquè hi ha Duran però també qui es queda a casa perquè votaria Duran però no Mas.

Aquest allunyament proper constitueix el pla B de Duran, i Duran aspira que també ho sigui d'una part de la CiU sociològica i de les elits menys refractàries al nacionalisme temperat per refer el centre polític a Catalunya i encarrilar un reencaix amb l'Estat. Un centre polític adaptat als temps -carregats d'una polarització i una radicalitat extrema- però fidel a la seva essència: no aixecar-se de la taula tret de quan no hi ha més remei i sense fer més soroll del que cal. O sigui, com fa Duran.