La retirada

No veig Duran Lleida jubilat en un retir daurat, perquè té la política al seu disc dur

La Vanguardia en català | 23/07/2014 - 00:00h


Pilar Rahola |


Encara que els titulars parlen de retirada, el cert és que no sembla que Duran Lleida hagi tirat la tovallola, sinó que es retira un pas de la trinxera. És a dir, per continuar gestionant el seu ideari polític, Duran necessitava tres coses que ara té: una motxilla menys feixuga, que l'alliberés de la gestió de la consulta a Madrid; una diversió del focus, per poder definir amb menys llum l'estratègia d'aquests temps convulsos, i finalment una reducció de la pressió que la seva figura creava en el Govern. Amb aquests tres alliberaments, Duran pot intentar construir l'espai polític socialcristià amb què somia en els seus somnis, més confessats que inconfessables. Sincerament, no veig Duran jubilant-se en un retir daurat, perquè té la política al seu disc dur, i la seva vocació és tan profunda com el seu desconcert actual.

Se'n va perquè s'ha mogut el mapa, l'eix de la centralitat catalana ha virat en direcció contrària a les seves tesis, la seva veu s'ha difuminat a Catalunya i ha enronquit a Espanya, i el bilideratge del catalanisme polític s'ha convertit en un galimaties de solució impossible, no endebades el tàndem Mas-Duran pedala alhora, però no va en la mateixa direcció. En aquesta tessitura hi havia dues opcions: retirar-se per sempre més o retirar-se una miqueta, per poder tornar, potser convençut que, després de la probable implosió del mapa polític català, hi haurà espai per recompondre.

En aquest context, és ressenyable l'acarnissament amb què l'han tractat els plomins de Madrid, joiosos davant el que consideren una alta traïció. I també és ressenyable el pont de plata dels sectors catalanistes, que el van expulsar fa temps del paradís català.

Zarzalejos, en un duríssim article a El confidencial, ho resumia amb aquesta frase: "Ara Duran és un botifler a Catalunya i un polític irrellevant a Madrid perquè no ha fet el que pensava i no pensava el que ha fet". I, tanmateix, no és certa la seva conclusió, perquè crec sincerament que Duran ha fet el que pensava i ha pensat el que feia.

Noblesa obliga reconèixer, en aquests moments de canvi de paradigma, que malgrat tenir una altra mirada del procés, i de voler una altra solució, Duran ha defensat amb valentia la consulta, ha estat clar i, en conseqüència, ha rebut el menyspreu de la casta del res no es mou a Espanya. No és un independentista, però, malgrat el linxament del sobiranisme, és un catalanista compromès. El problema és que les seves solucions ja no ho són per a ningú, ni per a una banda ni per a l'altra del pont aeri, i da s'ha quedat a terra de ningú.

En qualsevol cas, queda Duran per a temps. La qüestió és saber com aterrarà quan tot hagi passat, perquè a mesura que els extrems es polaritzin, els centres desapareixeran. I encara que Napoleó Bonaparte assegurava que el comandant era el regiment, sense tropa no hi ha projecte. Veurem, temps al temps.