L'escapada de Duran Lleida

La Vanguardia en català | 23/07/2014 - 00:00h


Lluís Foix

Un cert aire d'incomoditat flotava en el comiat de Duran Lleida com a secretari general de CiU. El líder d'Unió va negar que la consulta fos la causa del seu adéu com a número dos de la federació nacionalista. El president Artur Mas, amb posat més seriós i greu de l'habitual, va fer intervencions breus i molt categòriques en la mateixa línia. En l'hora de l'adéu es tractava d'exhibir una unitat política entre les dues forces de CiU, que s'ha deteriorat més enllà de les habituals friccions entre socis polítics. Res no tornarà a ser igual entre els dos partits.

Si els criteris comuns sobre el procés sobiranista haguessin pogut sostenir-se, encara que fos amb una agulla imperdible, no s'hauria produït l'escapada de Duran Lleida, que no sabem si és una sortida gradual de l'escenari de la política o bé estem davant una calculada estratègia del dirigent d'Unió, que és avui un dels polítics amb més coneixement de la política internacional i amb una agenda que li ha permès d'entrevistar-se amb els grans personatges de l'espai democràtic occidental al llarg de molts anys. La setmana passada conversava, com a president de la comissió d'Exteriors del Congrés, amb la cúpula del poder a Teheran.

El mateix dia que Duran escenificava la seva ruptura controlada com a secretari general de CiU, Miquel Iceta afirmava a la ràdio que el PSC "paga el desgast del procés sobiranista". El nou secretari general dels socialistes catalans ha hagut de refer tots els ponts possibles perquè el partit no se li fongués a les mans. Té molta feina a fer. I complexa.

El procés iniciat pel govern de Catalunya, amb el suport d'ERC i del carrer mobilitzat per l'ANC, és un moviment tectònic en la política catalana i espanyola. Seria exagerat atribuir a la deriva independentista catalana tots els grans canvis que s'estan produint a Catalunya i a Espanya. Però és una tendència comprovable que sempre que Catalunya mou la palanca per remoure l'statu quo en la política hispànica o per modificar les seves relacions amb Madrid com a representació de l'Estat, les coses no queden de la mateixa manera.

Al segle XX la inestabilitat, el progrés i els canvis dels temps es produeixen primer a Barcelona. Des de la Setmana Tràgica del 1909 fins a la proclamació de la República el 1931, passant per la redacció de la vigent Constitució del 1978, que és un intent també de polítics i juristes catalans per, com deia Ernest Lluch, fer que ens puguem sentir tots còmodes vivint en el marc d'un mateix espai de convivència política i de garantia jurídica.

El procés de l'anomenat dret a decidir ha provocat manifestos contraposats i paral·lels d'intel·lectuals, d'empresaris i de les icones més emblemàtiques de l'espai mediàtic de Barcelona i Madrid. Tothom xerra a tot hora sobre el tema.

Deia Claudio Magris en un dels seus assajos que, "mentre un navega al mar és sobirà. però quan desembarca no és res més que un pobre diable que trontolla com un ós ensinistrat". Som a la travessia i encara es valoren els sopars a la privilegiada taula del capità del creuer i els bonics capvespres amb els enormes sols vermellosos que s'enfonsen per l'Occident.

Duran Lleida sosté que la seva retirada no és un moviment tacticista sinó una decisió fruit d'una reflexió profunda amb sectors i personatges de l'àmbit d'Unió Democràtica i d'altres entorns socials i econòmics, que volen saber més o menys com seran les condicions de vida una vegada el creuer festiu de la consulta arribi a terra ferma.

En el viatge s'ha alterat també l'equilibri de les forces polítiques catalanes. CiU va perdre 12 escons el 2012 i les enquestes vaticinen que podria patir pèrdues semblants en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. La bicèfala Iniciativa per Catalunya-Verds està nerviosa entre la pressió sobiranista i el discurs social que practiquen forces i moviments d'esquerres nous, que han obtingut uns resultats inesperadament bons en les darreres eleccions europees. En molts casos es defensa clarament el dret a decidir però no s'aposta d'una manera tan contundent per la independència.

El PP de Sánchez Camacho s'ha quedat sense discurs perquè segueix les instruccions elusives de Mariano Rajoy, que actua com el tsar Alexandre mentre Napoleó incendiava Moscou el 1812. Callar i esperar fins que arribi l'hivern i apareguin amb més insistència, també a Catalunya, les tensions socials pròpies de les crisis de gran abast que viu la societat catalana igual com l'espanyola i l'europea. Ciutadans aconseguiria rèdits notables encara que Esquerra Republicana,amb Oriol Junqueras al capdavant, seria el gran beneficiari d'aquesta situació canviant.

Duran va defensar la consulta però va afirmar que Unió no ha reflexionat encara sobre les respostes a les preguntes plantejades. El seu successor en la federació, el conseller Espadaler, va dir que la resposta la decidirien al setembre. El que s'ha llançat des de Catalunya no és una revolució, però sí que suposa un sotrac fort a l'Estat que va causant víctimes en molts àmbits. No estic segur que aquest sotrac no arrossegui també el lideratge d'Artur Mas. Penso que Duran s'adona dels disgustos que poden sortir de les urnes i pren distància per adquirir forces pel que pugui venir. S'ha resistit a abandonar la política i continuarà en el Congrés. La incògnita és si se li ha covat l'arròs o no.