Més manifestos

La Vanguardia en català | 23/07/2014 - 00:00h

Oriol Pi de Cabanyes

ORIOL PI DE CABANYES


Ens ha estat recordat per Jordi Amat aquell Homenaje a Cataluña d'uns quants intel·lectuals castellans, Ridruejo i Tierno entre els principals. Aquell mateix 1966 l'orteguià Julián Marías va anar publicant a El Noticiero Universal la sèrie Consideración de Cataluña (en què s'arribava a la comprensió màxima del català com a llengua de segona), a la qual va sentir necessitat de donar resposta Maurici Serrahima mitjançant el llibre Realitat de Catalunya. 

En carta a Serrahima, Espriu es referia així a tanta abraçada retòrica (ja manifesta en els "encuentros de poesía" dels anys cinquanta): "No en vull parlar més ni participar més, ni de lluny ni de prop, en aquesta inútil fressa. Espanyols o no, que ens permetin de ser qui som i com som i, encara millor, que ens deixin en pau. Per a mi no hi ha diàleg: com a màxim, la freda cortesia dels modos que a casa m'han ensenyat, vet-ho aquí".

D'altra banda, s'ha recordat poc, o no gens, la "Primera reunió d'intel·lectuals, professionals i artistes de les diferents nacions i regions de l'Estat espanyol" que va congregar en assemblea més de tres-cents participants a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona, el gener del 1977. En el seu punt 2 el manifest final reclamava "el mayor grado de autogobierno que dé lugar en el menor tiempo posible al ejercicio real y permanente del derecho de autodeterminación", ja que "entendemos que los derechos de los diferentes pueblos exigen, para conseguir un futuro pacífico y estable, el pleno ejercicio del derecho de cada nación a construir o no un Estado independiente".

Poc abans, Joaquim Ventalló, veterà periodista que signava amb inicials el seu requadre setmanal de llibres en català a La Vanguardia española, recordava els precedents del diàleg en el seu llibre Los intelectuales castellanos y Cataluña. Tres fechas históricas 1924, 1927 y 1930 (Galba, 1976).

Escrivia Aranguren en el pròleg: "Yo no sé si mis amigos catalanes se dan plena cuenta de las enormes resistencias sociopolíticas e incluso psíquicas que suscita su reivindicación. Casi cada castellano tiende a institucionalizar la heterodeterminada unidad de nación en el centralismo del Estado español. Y una verbalización entre mítica, condenatoria de herejía antipatriótica, y estereotipada, impide el acceso del pensamiento a la realidad insoslayable de las nacionalidades. La tarea aquí es rigurosamente intelectual".

Sí, però no únicament intel·lectual.