Les dues morts de Bismarck

Malgrat que les balances del Govern del PP tenen un biaix polític, el dèficit català és estratosfèric: 8.455 milions 
Bismarck ha mort: en la negociació amb Madrid, les cartes de Mas només li permeten fer de Bolívar

La Vanguardia en català | 25/07/2014 - 00:00h


José Antich

Resulta curiós que l'esperada reunió entre Mariano Rajoy i Artur Mas al palau de la Moncloa se celebri el mateix dia que va morir Otto Eduard Leopold von Bismarck-Schönhausen, o, per fer-ho més senzill, Otto von Bismarck, un 30 de juliol del 1898. El canceller de ferro, sobrenom que es va guanyar l'artífex de la unificació alemanya després d'una sèrie de conteses militars, va quedar definitivament vinculat a la política catalana a partir del 10 de desembre del 1918. Aquell dia, Niceto Alcalá-Zamora, com a portaveu del Partit Liberal monàrquic, que anys més tard arribaria a ser el primer president de la Segona República, va protagonitzar un tens debat amb Francesc Cambó a la tribuna del Congrés dels Diputats. El motiu de la discussió no era nou, ja que girava entorn de les reivindicacions del catalanisme polític de l'època. Amb la seva brillant oratòria, el polític de Priego buscava acorralar el de Verges que, com a ministre de Foment, l'escoltava des de la seva butaca de la primera fila de l'hemicicle: "Vostè ha d'escollir entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d'Espanya, però és impossible que vulgui ser les dues coses alhora".

Si hi ha algun lloc a Europa, a part d'Alemanya, en què Bismarck assumeix un paper protagonista és França. La seva actitud com a canceller prussià insultant els francesos acabaria desencadenant el 1870 una guerra desigual entre els dos imperis, embrancats en una pugna per l'hegemonia a Europa. En el camp de batalla van decantar el desenllaç els llavors imbatibles canons Krupp de retrocàrrega de 80 mm fets d'acer de gran qualitat: a diferència dels emprats per les tropes imperials, permetien trets més ràpids i precisos, atès que es carregaven per la culata. En molt poques setmanes, l'emperador Napoleó III seria fet presoner amb milers dels seus soldats, es proclamaria a París la Tercera República, la capital cauria en pocs mesos en mans de l'exèrcit prussià, i Alsàcia i Lorena deixarien de pertànyer a França després de la firma del tractat de Frankfurt. Bismarck, que havia estat en els seus primers anys d'activitat pública ambaixador a París, durant una dècada, deia que no suportava els francesos per la seva corrupció burocràtica coberta amb la capa de la Constitució. Polemitzava amb ells amb frases tan feridores com "sóc un dimoni teutònic, no un dimoni gàl·lic".

Resulta fàcilment comprensible el tracte diferent atorgat per les autoritats franceses a Simón Bolívar. La seva estàtua eqüestre va ser traslladada el 1980 des de la modesta plaça de l'Amérique Latine, al nord-oest de la capital, fins al magnífic pont d'Alexandre III. Es tracta sens dubte d'un dels més espectaculars ponts de París, en el qual destaquen quatre pilars coronats cada un amb estàtues daurades que representen el Comerç, les Arts, les Ciències i la Indústria. El pont, de 160 metres de longitud i uns 40 d'ample, creua el Sena a l'altura del Grand Palais i el Petit Palais, al costat dret, i l'esplanada de Les Invalides a la ribera esquerra. Pel quadrilàter que avui conformen l'avinguda Roosevelt, Champs Élysées, Place de la Concorde i Cours de la Reine, solia fer llargs passejos Bolívar durant la temporada que va passar a París a començaments del XIX, quan va coincidir amb la coronació de Napoleó Bonaparte com a emperador.

Durant més d'un segle, el catalanisme polític ha estat més a prop de Bismarck que de Bolívar. L'últim exemple: encara que les balances fiscals presentades pel Govern de Rajoy aquesta setmana tenen un biaix polític intencionat, en fer servir per al seu càlcul únicament el mètode càrrega-benefici i no el de flux monetari, que sempre s'acosta més als càlculs de la Generalitat, el dèficit fiscal català és estratosfèric: 8.455 milions d'euros. És cert que queda lluny dels 11.000 milions a què ascendeixen els números del conseller Mas-Colell quan fa el càlcul amb el sistema de càrrega-benefici, i encara més lluny dels 15.000 milions que denuncia quan recorre a la metodologia que prefereix el Govern. Però val la pena, encara que només sigui per reconèixer la base que accepta el Ministeri d'Hisenda, quedar-se amb la xifra de 8.455 milions.

Malgrat reconèixer que el deute de la Generalitat -que puja a gairebé 60.000 milions d'euros- va tenir l'origen en una gestió molt dolenta del govern tripartit, la situació per a les arques catalanes i, en definitiva, per als seus més de set milions de ciutadans seria molt diferent si el dèficit fiscal fos zero o es veiés limitat per un límit de solidaritat autonòmic que no resultés tan lesiu per als catalans. Estem parlant de més de tres dècades d'un finançament injust. Algú podrà discutir de nou sense posar-se vermell la solidaritat de Catalunya amb la resta de l'Estat? Als que argumenten que a la Comunitat de Madrid el dèficit és, amb els càlculs del ministre Montoro, el doble que el català, dues reflexions: la primera és que la capitalitat de l'Estat, a Espanya com a qualsevol altre país, comporta per a la zona administrativa en què es troba, en aquest cas la Comunitat de Madrid, uns importants beneficis que no tenen la resta de comunitats. La segona, Madrid sabrà com defensar els seus interessos. És cosa seva. De la mateixa manera que Catalunya ha de trobar el seu camí al laberint financer en el qual es troba. Pel sender actual, no té sortida. Sobre aquesta qüestió, la financera, hi ha tan poca discrepància a Catalunya que fins i tot el Partit Popular era enormement crític amb el sistema vigent abans d'arribar a l'enverinament polític present.

Però tornem a la transcendental reunió entre Rajoy i Mas. En la política espanyola la majoria de les vegades Convergència i Unió s'ha continuat expressant amb un discurs regenerador i compromès, fins i tot davant la perspectiva de la consulta del 9 de novembre. No obstant això, l'abstenció en la llei d'Abdicació del rei Joan Carles i, en conseqüència, en el tràmit legal per facilitar l'entronització de Felip VI, va destacar com un senyal de distanciament de tanta repercussió política que ha acabat forçant una reunió que la Moncloa no volia. A la cuina del recinte monclovita ja s'havia assumit el petri esperit de la inflexible Soraya: el president s'ha de cremar a les flames d'un foc que ell mateix ha encès. Potser es crema o potser no. La política sempre té cops amagats i tantes variables que és impossible controlar-les totes. L'únic cert és que fa 95 anys Alcalá-Zamora va emplaçar Francesc Cambó a definir-se i la pregunta va quedar flotant entre les pàgines de la història. Gairebé un segle després d'aquell episodi, el líder de la força política més important del catalanisme durant dècades, que en aquest moment disputa l'hegemonia política a Catalunya amb Esquerra Republicana, ja està en condicions d'oferir una resposta i portar-la a la Moncloa. Bismarck ha mort. En la negociació amb Madrid, les cartes de Mas només li permeten fer de Bolívar. Tot o res. I què és tot? La consulta.