Política

Símptomes i malaltia

Edició impresa Política | 26/07/2014 - 00:00h

Jordi Graupera

La manera correcta i decent de discutir com es gasten els nostres impostos és publicar les dades anualment


Els diaris i periodistes hauríem de negar-nos a publicar els comptes territorialitzats del Ministeri d'Hisenda fins que totes les dades no siguin públiques i estiguin disponibles per a tota mena d'investigadors, economistes i aficionats i per fer tot tipus de balances. No com ara, cuinades. Com va dir De la Fuente en presentar l'informe, els governs no acostumen a publicar informes com els d'Espanya. Ho repetia el sr. Coll a El Periódico: "Spain is different," deia. Sembla que ens vulguin dir que el Govern espanyol és més transparent que els altres. I la veritat és la contrària.

Els governs no publiquen les balances perquè de vegades no es pot, com en el cas d'Alemanya: el Govern federal rarament fa transferències als estats. Com que les transferències es fan directament entre estats, són aquestes les que es publiquen (al Bundesfinanzministerium). I -sobretot- en molts països no es publiquen perquè la divergència de criteris fa desitjable que siguin elaborades per organismes independents, acadèmics, etcètera. Com passa al Brasil o als EUA.

En contrast, el Govern d'Espanya fa el següent: a) tria qui ha de fer les balances, en aquest cas el senyor De la Fuente (fundador de Ciutadans i col·laborador de la FAES, conegut propagandista); b) fa ús d'un sol mètode (no com la Generalitat, per cert, que publica tots els mètodes reconeguts internacionalment), i això és greu perquè cada mètode dóna informació diferent i per tant, publicant-ne només un s'admet a ulls de qualsevol persona informada que es té la intenció de ser esbiaixat; c) publica les conclusions com a veritats científiques per tal d'aconseguir titulars favorables (vegeu hemeroteca), amb una metodologia "un poco a ojo" (segons diu literalment l'informe) i, a més, es fan saber a posteriori, de tal manera que és impossible, de cara als titulars de l'endemà, fiscalitzar els errors del "a ojo": no hi ha temps material.

La manera correcta, democràtica i intel·lectualment decent de discutir com es gasten els nostres impostos és publicar les (nostres!) dades anualment, per tal que cadascú faci càlculs i evitar així els monopolis manipuladors -com ho evita el govern dels EUA (bea.gov), on a més les dades són auditades-. Una altra opció és la d'Austràlia, que sí que publica les balances, però també publica les dades amb les quals les elabora, i ho fa abans i no després de fer públiques les conclusions. A més, el Govern no pot fer informes com vulgui: la transparència, la metodologia, els terminis i l'estructura dels informes estan regulats per llei. En paral·lel i arreu, hi ha un debat acadèmic obert sobre el significat i l'abast de cada mètode.

El dèficit fiscal no és la malaltia, és un símptoma més. La malaltia és l'arbitrarietat, la resistència a la democràcia, la manca de garanties i la manipulació i control de la informació. L'espoli fiscal és una conseqüència normal: si pots ingresar i gastar arbitràriament i ocultar-ho, per què no fer-ho? Sí, Spain is different.