El Punt Avui

CENTENARI D'UN
ACTIVISTA CULTURAL, SOCIAL I POLÍTIC

El govern d'unitat d'Esteve Albert

27/07/14 02:00 JOSEP PUIG-PLA
Esteve Albert no va
fer la tria amb aquesta intenció, però la
veritat és que s'hi
va aproximar molt

Enguany se celebra el Centenari d'Esteve Albert amb actes arreu, a Barcelona, l'Empordà, el Maresme, l'Alt Urgell i també Andorra i la Catalunya del Nord. A l'acte de la Flama del Canigó al coll d'Ares s'ha tingut un record per a ell, que va col·laborar a l'arribada de la Flama cap al Ripollès i Osona a partir del 1966, seguint el camí traçat per Francesc Pujades ja el 1955 amb l'encesa dels Focs de Sant Joan al cim del Canigó.

En aquest 2014 tenen una significació especialBandera de Catalunya a Bellcaire d'Empordà i elRetaule de sant Ermengol a la Seu d'Urgell, dos dels seus espectacles teatrals que encara es representen. Esteve Albert va ser el creador dels pessebres vivents. El d'Engordany (Andorra) va ser el primer de tots, iniciat el 1955, i el van seguir els de l'Empordà (anys seixanta i setanta, a la badia de Roses, Pau i altres indrets), el del Rosselló o De Nativitate Christi a Sant Vicenç de Montalt (Maresme). Obres seves de teatre històric o religiós van tenir gran èxit en escenaris tancats o naturals a l'aire lliure. I el 30 de juny a l'Ateneu Barcelonès tenia lloc una interessant taula rodona amb la participació del director general de Cultura Popular, Lluís Puig; el comissari del Centenari, Jordi Pasques; el seu biògraf, Xavier Garcia i Pujades; Miquel Reniu, Lluís Racionero, Santiago Vilanova i qui signa, sota la presidència de Patricia Gabancho.

Esteve Albert i Corp, polifacètic activista cultural, social i polític, va néixer a Dosrius (Maresme) el 1914, i es va traslladar a Mataró als 17 anys, amb la seva família, d'origen senzill i pagès. Cridat per Joan Sansa i els cursos d'extensió universitària el 1955, es va domiciliar a Andorra, sense deixar d'anar i venir pels Pirineus, l'Empordà, la Catalunya del Nord, sense oblidar Barcelona, el Maresme i la Catalunya Nova. Va escriure també poesia (Premi Ciutat de Barcelona 1973, amb Cançó de la vida enllà), treballs memorialístics i obres d'investigació històrica d'Andorra, Catalunya i Occitània. De jove va ser membre actiu de la Fejoc, la Federació de Joves Cristians de Catalunya, l'organització catalanista i de renovació, i seguidor de la “doctrina social de l'Església”.

Membre de Nosaltres sols!, militant d'Estat Català i integrant de les milícies armades del partit, es va revoltar el Sis d'Octubre del 1934. El desenllaç dels fets el va dur a replantejar-se molts postulats. Durant la guerra va treballar a la seu central d'Estat Català, va ser membre del Cos de Trens i Fronteres i comissari a Calella de Mar. Va ajudar moltes persones amenaçades a passar la frontera cap a França, com ho va fer, en sentit contrari, amb jueus perseguits pel nazisme. Com a representant del Front Nacional de Catalunya, va tenir contactes a l'exili amb el govern de la Generalitat i el Consell Nacional de Londres, i va participar a l'interior en el Comitè Pous i Pagès. Va tenir ocasió de conèixer persones destacades de la política, la cultura i la societat catalanes, personatges de primera línia, d'algun dels quals n'ha donat testimoni a La memòria de l'Esteve Albert (Voliana Edicions, 2013). En aquesta obra Albert retrata a la seva manera set homes distints i diversos, com ho eren els seus interessos: Manuel Serra i Moret, Josep Carner, Fèlix Millet i Maristany, Joan Peiró, Pau Casals, Carles Cardó i Antoni Comas. De tot el ventall ideològic, social i religiós, amb els quals demostra el seu caràcter plural i obert. Set personalitats mogudes cadascuna d'elles per un ideal i conseqüents en les seves actituds, que van aportar la seva dedicació i les seves capacitats a la nostra societat. A vegades es parla dels governs d'unitat o de concentració. Possiblement Esteve Albert no va fer la tria amb aquesta intenció, però la veritat és que s'hi va aproximar molt. Amb totes les personalitats tractades, ja em permetran la llicència, es podria formar un magnífic govern.

Fixin-se en els noms: Serra i Moret, conseller d'Economia i Finances; Josep Carner, que era diplomàtic, de Relacions Exteriors; Fèlix Millet i Maristany, de Governació; Joan Peiró, conseller de Treball; Pau Casals, a Cultura; el canonge Cardó a Afers Socials, i el catedràtic Antoni Comas (més jove que els altres), a Ensenyament i Universitats.

Si hi afegim els personatges que no va arribar a retratar, amb Francesc Macià tenim el president i amb Carles Pi i Sunyer, el conseller d'Indústria i Comerç. El que no sabria on col·locar és l'escriptor Josep Maria de Sagarra. No el veig formant part d'un govern, tot i que hauria estat un magnífic cònsol a París o a Roma. I segur que on fos rebria les visites inesperades d'un sempre actiu Esteve Albert.

Darrera actualització ( Diumenge, 27 de juliol del 2014 02:00 )