Opinió | L'ÀGORA

La confessió de Pujol

Edició impresa Opinión | 27/07/2014 - 00:00h

José Antonio Zarzalejos


La trobada entre Rajoy i Mas ha quedat amortitzada i el procés sobiranista, lesionat

<HY1,0,CTL>La confessió de Jordi Pujol segons la qual ha defraudat la Hisenda pública en mantenir en l'opacitat durant trenta-quatre anys una quantitat rebuda i no especificada a títol testamentari com a llegat del seu pare a la seva dona i els seus fills, destrueix la reputació de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, causa al seu partit un greu mal polític i fa caure qui va ser fundador de CDC de la relació històrica de polítics respectables. Precisament, totes aquestes conseqüències -provocades de cop- han estat i són les que han causat una profundíssima i generalitzada consternació, el lament d'alguns i la irritació de la majoria.

Perquè Jordi Pujol -vegeu els seus discursos i llegiu-ne els relats amb un fort contingut moral, especialment els publicats últimament- ha mantingut de manera sostinguda un discurs cívic amb què semblava totalment compromès. De tal manera que les seves protestes davant informacions que l'implicaven -tant a ell com als seus fills- en comportaments irregulars i, eventualment, fins i tot delictius, resultaven creïbles, sens dubte entre la ciutadania catalana, però també en bona part de la de la resta d'Espanya.

Pujol va governar Catalunya durant gairebé un quart de segle, temps suficient per conformar un estil, una manera de fer i d'explicar-se, una manera personalíssima de conduir-se i per això es va arribar a admetre que, en lliurar-se a la causa de Catalunya tal com ell mateix relata en primera persona, relegués les seves obligacions paternes, raó per la qual potser alguns dels seus fills haurien incorregut en comportaments impropis. Però una cosa eren els fills i l'altra, ben diferent, ell. Ara, després d'una confessió redactada sens dubte per la seva pròpia ploma, confusa, opaca en alguns aspectes substancials (la quantitat defraudada a Hisenda, l'innominat administrador del llegat, la increïble afirmació de no haver trobat moment per regularitzar la seva situació fiscal), Jordi Pujol ha perdut el crèdit públic.

Però el mal se circumscriu a Pujol i a la seva família, com suggereix el president de la Generalitat? No, en absolut. Si la seva persona transcendia a la seva individualitat -i ho feia- i referenciava una sèrie de valors patriòtics i socials, Artur Mas ha de reconèixer que la confessió del fundador del seu partit l'afecta de manera directa, fins a tal punt que CDC haurà d'adoptar alguna mesura política que estableixi una distància insalvable entre ell i l'organització que va fundar. Perquè la confessió escrita de Pujol no és un acte de contrició -o no només-, ni una declaració pública de mera notificació. És un acte polític en tota regla perquè suposa la seva autoinculpació en una conducta -ja veurem jurídicament amb quines conseqüències- que nega una trajectòria que va voler quintaessenciar Catalunya i els catalans.

Aquesta és la dura realitat del que suposa la confessió de Pujol. Que a més, situa Artur Mas en la tessitura més incòmoda a tres dies de la seva entrevista a la Moncloa amb el president del Govern espanyol. La confessió de l'expresident de la Generalitat s'ha empassat voraçment el congrés extraordinari del PSOE -un fet polític que és molt rellevant- i ha liquidat el possible guió establert al Palau de la Generalitat i a la Moncloa per a l'entrevista entre tots dos presidents. D'alguna manera, la trobada entre Mariano Rajoy i Artur Mas ha quedat amortitzada, absorbida per la confessió de Pujol. Un home que, des de fa ja almenys dos anys, va defraudar els que creien en el catalanisme nacionalista no independentista, ara defrauda els sobiranistes -i els torpedina moralment- i s'endinsa en el terreny de la pitjor de les vulgaritats de la política espanyola: la corrupció, sigui o no punible.

La confessió de Pujol no és el final d'una història sorprenent -almenys per als que creien en la seva probitat i civisme-, sinó l'inici d'un llarg relat que posarà en qüestió l'estatus quo polític a Catalunya, com no podia ser d'una altra manera quan el que està en joc ja no és el poder autonòmic, sinó un procés de secessió apadrinat pel partit que ell va fundar, i a la seva política se li atribueix ("ara paciència, després independència") haver establert les bases del tomb de l'opinió social catalana, raonablement instal·lada el 2000 en l'Espanya democràtica.

La qüestió es formula en uns termes senzills però demolidors: no es tracta de Jordi Pujol com a tal, sinó del que el comportament de Pujol suposa per als catalans i per als altres espanyols; per a CDC i la seva credibilitat i per a l'autoritat moral del procés sobiranista que parteix de la base d'una superioritat en tots els ordres que la inconnexa confessió de Pujol ha fet miques.