Política

La institució es conjura per mantenir la unanimitat davant els conflictes entre l'Estat i la Generalitat

El TC, centrat en Catalunya

Edició impresa Política | 28/07/2014 - 00:00h

José María Brunet
Madrid



ULY MARTÍN / EFE

El sector progressista de l'Alt Tribunal lamenta que només es busqui consens per frenar Catalunya

El Tribunal Constitucional (TC) té la vista posada a Catalunya. Els magistrats van celebrar la setmana passada l'últim ple del curs, i van abaixar-ne la persiana amb preocupació. Sobretot, pels reptes que a la tornada de l'estiu puguin veure's obligats a afrontar en relació amb el procés polític obert a Catalunya. El TC segueix de prop els esdeveniments, convençut que haurà de bolcar-se a l'agenda catalana, matèria que dominarà la seva activitat entre els propers mesos de setembre i novembre.

Aquesta convicció ha sorgit, sobretot, davant la probabilitat d'haver d'intervenir novament si es convoca la consulta sobiranista, com és la intenció del president Artur Mas. Al TC no hi ha cap dubte que a la crida per a la celebració d'aquest referèndum el Govern espanyol hi hauria de recórrer en contra immediatament, i es considera que abans serà objecte d'impugnació la nova llei de consultes promoguda per les forces polítiques sobiranistes i avalada també pel PSC.

L'agenda catalana ja concentra l'atenció del TC, i més ho farà amb el retorn a la plena activitat, el setembre vinent. Al TC domina un sentiment d'inquietud referent a això, perquè, si bé hi va haver una sentència unànime sobre la declaració sobiranista del Parlament, no va ser fàcil obtenir-la. La institució, d'altra banda, viu amb incomoditat la perspectiva d'haver d'assumir una altra vegada el paper de dic davant unes reivindicacions que estima que haurien de tenir solució per la via de la negociació política. Al TC se subratlla, en aquest sentit, que la sentència que va estimar contrària a la Carta Magna la declaració sobiranista també advocava pel diàleg entre els partits per dur a terme canvis en el marc legal, inclosa, en el seu cas, la reforma constitucional.

Tot i això, totes les fonts del TC consultades sobre aquesta qüestió coincideixen a considerar que mentre aquests canvis no es produeixin i el marc normatiu continuï sent el mateix, arribat el cas, es recompondria la unitat per barrar el pas a una consulta que en la institució s'estima clarament contrària a la Constitució. Amb això, el Constitucional no s'avança als esdeveniments ni està prejutjant res. Al TC impera la convicció que la seva sentència sobre la declaració de sobirania del Parlament de gener del 2013 va deixar establert el principi que la sobirania espanyola rau en el conjunt del poble espanyol i que, per això mateix, no és divisible.

Però en el Constitucional produeix més que desassossec la perspectiva d'haver d'anar reiterant periòdicament aquest tipus d'afirmacions essencials. Sobretot, perquè els principis no poden canviar en qüestió de mesos. I perquè, a més, sobre altres assumptes tampoc no regna en la dinàmica de la institució un clima de gran consens intern.

Des de la sentència sobre la declaració sobiranista del Parlament, el ple no ha aconseguit la unanimitat en assumptes que eren així mateix molt rellevants des del punt de vista polític i social. Per exemple, en relació amb la reforma laboral -avalada per nou vots a tres en aspectes essencials-, o bé sobre el recurs presentat per l'exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, on la fractura va ser més gran, perquè la iniciativa va ser rebutjada per set vots a cinc.

S'han obert, en definitiva, algunes esquerdes. El bloc conservador, majoritari en la institució, es manté fermament unit. Però al sector progressista hi ha oscil·lacions. Els magistrats d'aquest grup estimen, en tot cas, que el TC està girant cap a una perspectiva recentralizadora de l'Estat, que fa encara més difícil la negociació política per aconseguir avanços en sentit invers per part de les formacions polítiques que així ho desitgin. El sector progressista, en suma, se sent debilitat tant pel context polític extern com per la seva traducció interna en la institució.

Tot això incrementa la preocupació i la incomoditat davant la perspectiva d'haver de tornar a actuar com a parapet de l'Estat, com a mur de contenció de les reivindicacions del Govern i el Parlament de Catalunya. En definitiva, a l'esmentat sector es considera que el bloc conservador, majoritari -i amb el Govern espanyol al fons de l'escena-, només es preocupa de reclamar el seu suport i de no pensar en santa Bàrbara fins que trona. En les altres situacions, hi ha molt menys marge per a la negociació i el consens intern.

El que es veu amb contrarietat, en suma, és que només hi hagi facilitats per a l'acord i recerca intensa de pactes dins el Tribunal quan es tracta de frenar les demandes que vénen de Catalunya.