Qui sembra vents...

La tempesta que amenaça és un vendaval que serà desastrós per a tots els que habitem a la Pell de Brau |
 Malgrat l'oferta de sotmetre a discussió data i termes, l'obstacle insuperable continua sent la consulta

La Vanguardia en català | 28/07/2014 - 00:00h


Francisco Rubio Llorente


La coincidència en el temps no és l'únic tret que comparteixen els dos manifestos sobre el problema de Catalunya publicats fa uns dies a Madrid. També en la molt visible presència en cadascun d'ells d'una fundació (FAES i Alternativas) dependent d'un partit polític, per la qual cosa es podria sospitar que ni aquelles ni aquests no són del tot aliens a la seva gestació. Molt distants són, però, les seves formes i oposat el seu sentit, encara que, com després provaré de mostrar, en el fons també hi ha alguna coincidència.

Certament ha estat diferent la manera de presentar els manifestos. La presentació d'un es va fer en lloc tancat i no hi va participar cap polític en actiu; la de l'altre, en una manifestació reduïda pel que fa al nombre de manifestants, però substanciosa per la seva qualitat, davant el Congrés dels Diputats. Més precisament, al peu dels lleons fosos amb el bronze dels canons que el general Prim va portar com a trofeu del seu triomf al Marroc. Manifestació autoritzada, suposo, encara que potser no requerís autorització perquè estava encapçalada per una jove diputada del Partit Popular.

També és diferent el to dels documents. El que proposa Una España federal en una Europa federal està escrit en un to més aviat apagat, gairebé moix. El que ens proclama Libres e iguales (o ens convoca a ser-ho) fa servir un estil fogós i decididament pugnaç. Els títols són poc expressius, ja que la descripció de l'"Espanya federal" es fa en termes molt abstractes (la de l'Europa federal ni tan sols no s'intenta) i hi ha tantes maneres diferents d'entendre llibertat i igualtat que, així en abstracte, el desig d'aconseguir-les és universal.

Tant els uns com els altres fan referència a una eventual reforma constitucional. Els federalistes recomanen fer una reforma en aquest sentit per corregir defectes de l'Estat de les autonomies, i en especial donar resposta al nacionalisme català. Els defensors a ultrança de les abstraccions llibertat i igualtat no la recomanen i reclamen l'enèrgica aplicació de la Constitució i la llei, però tampoc no s'hi oposen, ja que no renuncien a "les reformes cícliques" (sigui això el que sigui) i exigeixen als partits el "compromís transversal" que qualsevol reforma constitucional (alteració de les bases constitucionals, diuen) serà sotmesa a "referèndum comú". Se'n pot concloure que, sempre que es faci seguint el procediment degut, no exclouen cap reforma, ni tan sols la federal.

La diferència radical entre tots dos manifestos és la intenció que els anima, intransigent la dels uns i conciliadora la dels altres. El diàleg que els uns recomanen és mirat pels altres amb desconfiança, com a conducte potser de "maniobres opaques" encaminades a oferir nous privilegis als nacionalistes a costa de la sobirania dels espanyols. Com que una de les parts del diàleg de què desconfien, l'essencial, ha de ser el Govern d'Espanya, fins i tot es podria pensar que els conciliadors hi confien més que els intransigents, ja que aquells el conviden a dialogar i aquests l'adverteixen del risc de fer-ho. O dit d'una altra manera, com que fins ara el Govern central s'ha mostrat poc inclinat al diàleg, l'insten a no baixar del burro.

I molt em temo que, per mal de tots, seran els intransigents els qui guanyaran el capítol, perquè el seu manifest plou sobre mullat. Duts en part pel nacionalisme espanyol, que continua existint, encara que a molts els abelleixi la flor de creure que la consagració constitucional de la sobirania nacional l'ha fet desaparèixer dissolent-lo en el constitucionalisme. Però secundats també amb energia pel nacionalisme català, que no només denuncia com a fruit del nacionalisme espanyol tot el que no sigui del seu gust, sinó que fins al present ha obstaculitzat el diàleg de mil maneres.

I ara, després del episodi ridícul dels missatges intercanviats perquè ningú no perdés la cara, estem potser davant l'última ocasió, però Mariano Rajoy es mostra disposat a parlar de tot, tret de de la consulta, i Artur Mas no vol parlar de res si no es parla de la consulta, advertint, a més, de passada, que en tot cas els acords a què arribi en les seves converses amb Rajoy només seran vàlids si els aproven la resta dels partits que defensen el dret a decidir.

Si aquesta advertència significa que aquests acords seran provisionals fins a ser confirmats pels partits, la negociació és impossible, ja que ningú amb dos dits de front no voldrà negociar així. Cosa ben diferent és que quan la seva execució requereixi mesures legislatives el president de la Generalitat hagi de sol·licitar l'aprovació del Parlament català (com el Govern espanyol el de les Corts Generals), posant amb això en joc la seva confiança.

Però malgrat l'oferta de sotmetre a discussió la data i els termes, l'obstacle insuperable continua sent la consulta. Insuperable per la tossuderia dels uns a convocar el referèndum a la seva manera i mantenir l'ambigüitat del dret a decidir, i l'obstinació dels altres en una interpretació de la Constitució que fa impossible qualsevol referèndum, encara que sigui amb caràcter merament consultiu. De res no han valgut les raons dels qui, ja fa molts mesos, vam proposar la conveniència d'un acord sobre el referèndum i vam suggerir els mitjans d'arribar-hi. Una proposta que continuo considerant raonable, encara que sé que reiterar-la a hores d'ara és, com Bolívar va dir dels seus esforços per crear la Gran Colòmbia, llaurar al mar.

L'obstacle neix, en definitiva, d'aquesta tossuderia compartida que, a diferència de la fermesa, que és virtut, és un atroç defecte: no a entendre's de raons, o dit d'una altra manera, actuar de forma irracional. Un defecte que s'agreuja amb el pas del temps, perquè no només així que passen els dies el tossut està cada vegada més compromès amb la seva tossuderia, sinó que per reafirmar-s'hi va adoptant decisions que l'ajuden a sostenir-la. Així, per exemple, l'insensat impuls donat des de la Generalitat a un nacionalisme populista que no s'até a raons i actua a través de manifestacions de carrer que limiten la llibertat d'acció del seu president.

Si només en fos ell el perjudicat, es podria desentendre del seu mal amb la idea despietada que expressa la frase feta que utilitzo en el títol d'aquesta columna, en una llengua tan deliberadament rica en aquest gènere de frases. Però no és així, la tempesta que amenaça és un vendaval que serà desastrós per a tots els que habitem a la Pell de Brau.