El Punt Avui

Jordi Pujol, un clàssic del s. XX

29/07/14 02:00 JAUME SOBREQUÉS
Va poder resistir perquè mai no va perdre l'ampli suport del poble català, que li va donar sempre
la victòria, en ocasions per majoria absoluta

Jordi Pujol ha estat el polític català més important del segle XX. Va ser-ho durant la clandestinitat, bé que no de manera exclusiva, i va continuar-ho essent en el període democràtic fins que va decidir donar el relleu al seu successor. En la clandestinitat, la seva fermesa catalanista i el seu militant antifranquisme el varen convertir, gràcies a la repressió del règim, en el mite que envolta sempre tot gran polític.

Bé que mentre va estar en actiu, mai no va parlar dels seus anys de presó ni de les tortures de què havia estat objecte, el coneixement generalitzat d'aquests fets li va atorgar una aurèola que mai no l'ha abandonat. Amb aquest bagatge personal, el 1980, després de les eleccions autonòmiques, que va guanyar, Heribert Barrera, en negar-se a fer majoria amb els comunistes –la qual cosa hauria donat lloc a un govern d'esquerres–, li va regalar la presidència de la Generalitat i els instruments polítics per fer realitat la raó de ser de la seva vida: construir l'autonomia del seu país, perduda després de la desfeta de 1939.

Pujol, en els molts anys de govern, va dotar Catalunya –les coses mai no les fa un home sol– d'estructures pròpies d'un estat sobirà. Mai, però, més enllà de quines fossin les seves conviccions més íntimes, Pujol i el partit que va liderar no varen anar gaire més lluny en els seus objectius que organitzar bé, seguint els patrons del vell autonomisme republicà, el país que governaven. Si, aprofitant un clima madrileny menys hostil que l'actual, Pujol hauria pogut intentar assolir majors quotes de sobirania que superessin el joc cada dia més mesquí per part dels governs espanyols de negociar la transferència de competències, és quelcom que entra en el terreny de l'opinable.

A les dificultats constants en les negociacions amb l'Estat que varen presidir els seus anys de govern, s'hi varen sumar les que provenien de la política catalana. Els intents de l'esquerra, sobretot de la socialista, per descavalcar-lo del govern o de destruir-lo personalment varen ser constants. Dos exemples: poc després de ser investit president el 1980, un dels seus adversaris polítics i personals, l'aleshores senador i diputat al Parlament Josep Benet, del grup del PSUC, li presentava una inviable moció de censura destinada a assolir el fracàs més estrepitós. Un temps després, el govern socialista espanyol, amb connivència amb els seus homòlegs catalans, engegava una campanya de grans dimensions –va ser el cas Banca Catalana– per apartar-lo, fora de les urnes, del govern de la Generalitat.

Pujol va poder resistir perquè mai no va perdre l'ampli suport del poble català, que li va donar sempre la victòria, en ocasions per majoria absoluta, a les eleccions autonòmiques. La solidesa del pujolisme va ser i és encara avui tan potent que els seus hereus n'han viscut molts anys després del seu apartament del primer pla de la vida política. Això ha estat així perquè Pujol va saber administrar de manera hàbil un missatge polític d'ampli espectre. Malgrat els intents dels seus adversaris de qualificar-lo despectivament de ser un home de dretes, allò cert és que en el pujolisme s'hi trobaven prou bé socialdemòcrates, liberals o democratacristians, i també gent més clarament conservadora.

Un dels grans secrets del seu èxit va ser també haver sabut construir un llenguatge i un capteniment nacionalista capaç de ser acceptat, per la seva moderació —la que corresponia a l'època—, per amplis sectors de la societat catalana. La tebiesa catalanista del gran partit socialista català, sempre massa dependent de Madrid, va ajudar-lo a mantenir una notable exclusiva en aquest àmbit. Va ser un encert propi i un immens error dels seus adversaris principals. L'èxit final de Jordi Pujol mentre mantingué el lloc preeminent en el govern del país i en la direcció del seu partit va ser haver sabut designar amb encert el seu successor. Aquest, sense renunciar a res de l'herència rebuda del seu preceptor, ha entès que el missatge nacionalista de Jordi Pujol havia restat en desús i que, per tant, ja no servia. Jordi Pujol ho ha sabut entendre també, i el seu discurs d'avui ja no es fonamenta en el possibilisme del passat sinó que ha abraçat la causa de la independència de Catalunya. En els anys lúcids de la postmaduresa, Jordi Pujol continua essent un referent de primer ordre en els il·lusionadors moments que viu Catalunya. Jordi Pujol ha estat i és encara avui un clàssic i els clàssics, ni passen de moda ni moren mai.

Darrera actualització ( Dimarts, 29 de juliol del 2014 02:00 )