Preescalfament

La principal aspiració és tenir un Estat que ens tracti com a ciutadans i no com a súbdits

La Vanguardia en català | 29/07/2014 - 00:00h


Germà Bel


Som en vigílies de l'entrevista Mas-Rajoy, i Montoro ha amenitzat els dies previs amb la presentació dels seus comptes territorials, que demostren com a mínim set coses.

Primer, el "que inventin els altres" és cosa del passat. Es fa servir una metodologia ad hoc, diferent de les habituals on sí que calculen balances fiscals. Així no es podran comparar amb res; tot un avenç!

Segon, es recorre a qualsevol mitjà a mà per imputar despeses. De vegades, fins i tot, el càlcul "ha tenido que fijarse un poco a ojo" (sic, p. A-30, Annex). Com els recomptes de manifestants, on cada ull veu un número diferent.

Tercer, tenen un fort biaix nacionalista. Vegeu el tractament dels impostos pagats pels turistes: si són nacionals, els ingressos fiscals derivats sí que s'imputen a la regió visitada. Però si són turistes estrangers, doncs no són nacionals, i els ingressos fiscals es reparteixen entre tots els espanyols. Ningú ha desxifrat la lògica que segueix aquest criteri, i l'informe mateix diu que per aquesta qüestió "imputaremos con un criterio diferente al habitual" (sic, p. A-535, Annex). Segur que només és casualitat que perjudiqui les regions mediterrànies, grans receptores de turisme estranger.

Quart, amb tant de canvi metodològic, i sempre en la mateixa direcció, resulta que el dèficit fiscal català seria de 8.455 milions, el 76% del que calcula per a la Generalitat amb enfocament càrrega-benefici (11.087 milions). Si els comptes de Montoro haguessin informat també del flux monetari els sortirien entre 13 i 14 mil milions. Després de tot!

Cinquè, el saldo fiscal es neutralitza de facto (constatem-ho en positiu) "repartint el dèficit agregat entre les diverses regions en relació amb la seva població" (p. 18, Resum). Es dedueix per al futur que el Govern espanyol considera que el deute central s'ha de repartir segons la població regional. Anotat per si arriba el cas.

Sisè, i molt rellevant atès que els comptes de Montoro pretenen mesurar el benefici que cada espanyol obté del sector públic: s'obvia el nivell de preus de cada regió. Es fa com si 100 euros compressin el mateix (donessin el mateix servei) a Castella-la Manxa o Extremadura que a Catalunya o Madrid. No són d'aquest món, per descomptat.

Setè, i crucial. Aquest procés de balances fiscals no publicades, tot després de tanta promesa de Montoro, i encàrrec de comptes ad hoc per tenir més bons números, sembla fruit de la convicció que el procés sobiranista està basat en una exigència econòmica. Desconeix que, encara que siguin importants tots els angles del problema, el principal és l'aspiració de tenir un Estat que ens tracti com a ciutadans i no com a súbdits. El contrari del que fa Montoro amb aquest exemple de no-transparència dels comptes públics, i en general.

Encara han demostrat unes quantes coses més, els comptes de Montoro, però ni aquesta columna dóna més de si ni els comptes donen per a més d'una columna.

Tot i que, ben mirat, l'objectiu potser només és emmarcar les discussions sobre finançament autonòmic entre els barons del Partit Popular, i s'ha aprofitat per preescalfar l'entrevista entre Artur Mas i Mariano Rajoy.