L'enfonsament d'un mite

La Vanguardia en català | 30/07/2014 - 00:00h


CATALUNYA va viure ahir un dia històric. L’anunci de Jordi Pujol i Soley que renuncia a les seves responsabilitats com a president fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i de CiU, així com a les prerrogatives que comporta el càrrec d’expresident de la Generalitat, suposa de fet la definitiva desaparició política de l’home que durant gairebé un quart de segle va dirigir el destí d’aquest país. Després que Pujol mateix admetés per escrit divendres passat l’ocultació de diners a l’estranger, les reaccions polítiques i ciutadanes havien anat ràpidament, en poques hores, de la consternació a la decepció, passant en molts casos per la indignació.

Per això la decisió de l'expresident Pujol de renunciar als seus privilegis es donava per descomptada, i a CDC i al Govern els convenia que es materialitzés com més aviat millor per evitar un desgast encara més gran, especialment en vigílies de la visita del president Artur Mas a la Moncloa.

Jordi Pujol es va retirar de la política activa fa més de deu anys després de nomenar successor al capdavant de CiU Artur Mas, però a ningú no se li escapa que el pujolisme continuava sent molt present no només en la vida de la formació nacionalista -almenys en alguns sectors-, sinó com una manera de fer política. L'escàndol desencadenat arran del seu comunicat de divendres suposa, sense cap dubte, l'adéu definitiu de l'escena política d'un personatge únic i decisiu aquestes últimes dècades a Catalunya.

Per moltes persones, parlar de Pujol era parlar de Catalunya. De tan forta que era la simbiosi que molts ciutadans van arribar a establir entre l'expresident i el país. Simbiosi, idealismes, messianismes que ara, sabent el que sabem, poden donar lloc a moltes interpretacions, a marcar distàncies, a renegar de tot un llegat, d'una trajectòria certament molt dilatada.

Una trajectòria que va començar quan el jove Pujol decideix dedicar totes les energies a lluitar pel catalanisme entrant en política en els temps de la dura repressió franquista. És sabut que Pujol va ser condemnat a set anys de presó pels anomenats fets del Palau l'any 1960. Va ser, per tant, un home clau en la lluita a Catalunya contra el franquisme en uns anys certament difícils. Anys més tard Pujol seria també un dels protagonistes indiscutibles de la transició política espanyola. Va fundar Convergència Democràtica de Catalunya a Montserrat el 1974 i va ser una de les pedres angulars de l'anomenat consens constitucional que va fer possible el trànsit de la dictadura a la democràcia.

Però sens dubte l'etapa més coneguda de Jordi Pujol són els vint-i-tres anys que va estar al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Va obtenir tres majories absolutes (1984, 1988 i 1992) i quatre majories simples (1980, 1995, 1999, 2003). Durant pràcticament tot aquest període, Pujol va contribuir decisivament a la governabilitat d'Espanya, pactant segons les ocasions amb els socialistes i amb els populars. En aquells anys es va fer cèlebre la frase peix al cove com a expressió d'una política que permetia, a canvi de suports parlamentaris a Madrid, beneficis per a l'autonomia catalana en forma de traspassos de competències o d'impostos. És fruit d'aquells vint-i-tres anys un llegat que a la història li tocarà jutjar, però que inclou aspectes tan destacats com la política educativa de la immersió lingüística, la creació de TV3, la posada en marxa de la policia autonòmica o la implementació de l'administració autonòmica, entre d'altres.

Però sobretot durant aquests anys Pujol es va convertir en un referent, tant per als seus incondicionals com per als que no eren nacionalistes. Fins i tot els seus rivals polítics acceptaven en gran manera aquesta consideració de pare del nacionalisme, de representació de la identitat catalana. Llavors es va crear un mite que ara, amb el pas del temps i després del que ha passat, s'ha enfonsat estrepitosament i ha deixat en gran part de la ciutadania catalana -no només en el nacionalisme- una certa sensació d'orfandat, que el pal de paller s'ha ensorrat i amb ell tota una manera de concebre el país sustentada en els missatges de transparència, honestedat i valors com el patriotisme que Pujol va transmetre durant anys.

Tot això ha fet que la moral col·lectiva del país hagi quedat tocada. Quan de sobte la figura política que -malgrat no estar ja a primera línia- ha estat el referent durant anys cau del cavall, moltes estructures trontollen, molts ciutadans dubten. El president Mas va al·ludir ahir a aquesta qüestió en la seva compareixença extraordinària a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat, en afirmar que "el país passa per davant de qualsevol persona, per molt important que hagi estat. Tots valen més que un de sol, i així ha de ser. Amb el temps, en aquest balanç de clars i obscurs, els clars tornaran a tenir importància i relleu, perquè 23 anys de presidència d'un país no s'esborren d'un dia per l'altre". Que Mas comparegués ahir per parlar del cas Pujol i no de la trobada que tindrà avui amb Rajoy evidencia la importància i gravetat de la crisi desencadenada per l'expresident amb el seu comunicat.

Tant per les coses bones com per les dolentes, Jordi Pujol forma part de la història recent de Catalunya. Però els països estan per sobre de les persones, per molt importants i transcendents que hagin estat, i sense oblidar, per descomptat, que un país són, sobretot, les persones que hi viuen. La lliçó que s'extreu d'aquest penós esdeveniment és vàlida per a Convergència i per a qualsevol altra força política: no es pot fonamentar una política o una acció de govern només en una persona, per molt carismàtica que sigui. I molt més en els temps actuals, en què la ciutadania exigeix transparència absoluta en la gestió pública, cansada de casos de corrupció.

Una de les qüestions que sempre havien preocupat Jordi Pujol era com passaria a la història, què es diria d'ell en el futur. La seva trajectòria admetia diverses opinions en funció de si es coincidia o no amb les seves polítiques o la seva concepció de Catalunya, però no hi ha dubte que la seva confessió d'haver ocultat diners a l'estranger i la posterior renúncia als càrrecs que mantenia en la seva condició d'expresident posen una taca d'indubtable gravetat en una biografia política que ahir va tancar l'últim capítol. El president Artur Mas manifestava que sentia "pena, compassió i dolor" per qui va qualificar del seu "pare polític", però CDC ha optat per enterrar el pujolisme. Un colofó molt trist a tota una vida dedicada a la construcció del nacionalisme catalanista.

Queda per saber quina repercussió tindrà tot aquest escàndol en l'anomenat procés sobiranista. El president Mas va dir ahir que "s'equivocaria qui cregués que el país no va endavant per això; el full de ruta està consensuat i té molts suports". Si el que ha passat pot fer canviar molta gent de manera de pensar no trigarem a saber-ho.

En qualsevol cas, Jordi Pujol s'hauria d'explicar públicament al Parlament i, si s'escau, la justícia hauria d'investigar i depurar totes les responsabilitats penals i administratives.