Opinió

En defensa del possibilisme

Edició impresa Opinión | 30/07/2014 - 00:00h

Antón Costas


Quan vaig arribar a Barcelona a principis dels anys setanta per estudiar Economia a la Universitat de Barcelona, una de les assignatures del primer curs era teoria de l'Estat. Un dels temes del programa era l'estudi de les transicions de les dictadures a la democràcia. L'interès que que tenia no era només acadèmic, eren els anys del començament de la transició política espanyola.

El professor ens va fer una revisió comparativa de la història. La seva conclusió era depriment. Segons el seu parer, aquestes transicions sempre anaven acompanyades d'un inevitable i violent xoc de trens. I el que era encara més inquietant era que el resultat d'aquest xoc era incert, tant podia ser una sortida en una direcció pluralista com en una d'autoritària. Les primaveres àrabs d'aquests anys podrien ser un exemple d'això últim.

El nostre professor -un jove i brillant catedràtic de Ciències Polítiques-, no va saber anticipar el que acabaria passant a Espanya. No hi va haver xoc de trens. En lloc seu, entre les forces de l'statu quo i les de la ruptura, es va obrir pas una opció possibilista en una direcció pluralista i democràtica.

Per què el meu professor no va entreveure aquesta opció? A causa de l'ús del tradicional enfocament probabilístic, centrat només en l'anàlisi de les motivacions del comportament dels partits i dels líders. En aquest enfocament, el resultat de l'enfrontament entre els defensors de l'statu quo i els partidaris de la ruptura és el xoc.

Si ho traslladem al moment actual, la meva impressió és que moltes anàlisis del "problema català" es basen en aquest tipus d'enfocament probabilístic. D'aquí, el fatalisme del xoc de trens.

Només, com recomanava Albert O. Hirschman, quan s'introdueixen en l'equació les motivacions més àmplies dels ciutadans, així com un enfocament més complex de les circumstàncies en què opera el canvi, és possible descobrir camins, per estrets que siguin, que poden conduir a un resultat que sembla impossible des d'una anàlisi probabilística.

Com podríem obrir camí per fer possible el possibilisme? Ampliant l'anàlisi de les motivacions i de les oportunitats per al canvi:

Primer, amb una visió més encertada del paper que exerceix el conflicte en la solució dels problemes. Ben atès, el conflicte és més una goma d'enganxar que un dissolvent. Fixeu-vos en el conflicte entre treballadors i empresaris. Ben portat, no destrueix l'empresa, l'enforteix. Passa el mateix amb la família i amb la societat. Només quan no s'atén el conflicte es polaritza i passa a ser del tipus "o això o allò altre". Això condueix al xoc i a la frustració.

Segon, ampliant l'agenda de problemes. Si en la reunió d'avui entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy l'únic tema és la consulta, el fracàs està certament cantat. Si incorpora els problemes que, després de set anys feixucs, afecten la vida diària dels ciutadans, tant dels catalans com de la resta d'espanyols, el possibilisme augmenta. Els conflictes seran llavors del tipus "més o menys", més fàcils de gestionar.

Tercer, obrint la solució als ciutadans. En una democràcia, el bloqueig del joc polític partidista té una sortida natural: deixar parlar la ciutadania a través de les eleccions. És el mecanisme de consulta natural i recurrent. El Govern de Madrid ja no nega l'existència del problema català, ni que el camí sigui la reforma de la Constitució, el que anomena la tercera via. El problema, en paraules de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, és que no hi ha consens entre les forces polítiques. Vegem, llavors, si aquest consens existeix en la societat.

Quart, aprofitant la conjunció de circumstàncies inesperades que obren una finestra d'oportunitat. En particular, la substitució al cap de l'Estat, un fet de transcendència històrica.

Quin pot ser el camí? Les eleccions generals anticipades. Tenen molts avantatges i, en canvi, pocs inconvenients.

Els inconvenients vindrien si provoquessin una percepció d'inestabilitat política que fos penalitzada pels mercats de capitals i mal vista des de la Unió Europea. Això era cert l'any 2012, quan el risc de rescat era certament elevat. Però no ara. Al contrari. I la nova Comissió Europea hi pot ajudar.

Val a dir que els avantatges són molts. Facilita que els líders puguin modificar les seves posicions sense sentir-se humiliats. Obliga els partits a ampliar l'agenda de problemes. Permet que el nou Congrés dels Diputats posi en marxa una reforma limitada de la Constitució espanyola que busqui l'encaix del problema català en el marc més ampli d'una reforma per a tot Espanya. Fa que tots els ciutadans siguin consultats en referèndum i, en el seu cas, legitimin el canvi. I, a partir d'aquí, el començament d'un nou període llarg de convivència fructífera en comú.

Al setembre podem tornar a parlar d'aquesta sortida possibilista. Probablement és la via intel·ligent. Mentrestant, bon estiu.