Que se sàpiga tot

La Vanguardia en català | 30/07/2014 - 00:00h


Lluís Foix

Mai m'hauria pogut imaginar que una sola declaració de Jordi Pujol causaria un sotrac negatiu tan gran en la política catalana. El fundador de Convergència Democràtica de Catalunya va reconèixer divendres a la tarda haver tingut diners irregulars a l'estranger durant 34 anys sense que pogués trobar un moment adequat per regularitzar l'herència del seu pare, que havia de ser destinada als seus set fills i a la seva senyora.

No deia de quines quantitats es tractava ni on eren els diners lliures d'impostos, ni tampoc qui era la persona de màxima confiança que uns anys més tard de la mort de Florenci Pujol i Brugat administraria l'herència del que va ser fundador de Banca Catalana, traspassat l'any 1980. Era un comunicat inculpatori que parlava del dolor personal, demanava perdó i considerava que aquella declaració intentava ser una reparació pel mal causat i una expiació per a si mateix.

Només tres dies després, el partit fundat per Jordi Pujol, del qual era un referent polític i moral inqüestionable, obria la porta a la seva figura més emblemàtica perquè abandonés els seus càrrecs al partit. L'estupor en el Govern es va anar traduint en ràbia continguda i es parlava de tristesa, desolació i reprovació. La classe política ha reaccionat amb matisos però contundentment. La posició més significativa políticament ha estat la d'ERC, que ha sol·licitat la retirada de les prerrogatives de l'expresident i ha subscrit la petició de compareixença promoguda per l'oposició. Un nou mal de cap per al president Mas.

M'ha sorprès comprovar a les xarxes socials que alguns dels que amb més duresa l'han atacat s'han alimentat i viscut del discurs i de l'acció dels governs de Pujol. Són actituds pròpies de la condició humana que no milloren amb el temps ni amb les diferents formes de govern. Entre les elits dirigents sempre detectem personatges com el príncep de Talleyrand-Périgord que sobreviuen a la cresta de l'onada fins al final, al marge dels abruptes canvis que es produeixen en una societat.

El primer que caldria esbrinar és de què estem parlant, quants diners s'han mantingut i es mantenen en paradisos fiscals, quina és la seva procedència i quines responsabilitats civils, penals i polítiques tindrà aquesta declaració inculpatòria. La reacció política no pot basar-se en la revenja, ni en la moral ni en un escarni públic. S'ha d'atenir a la responsabilitat personal i política davant les lleis, que no contemplen ni accepten en cap cas extrems com la corrupció, la mentida i l'engany.

Que surti tot i que sapiguem a què atenir-nos. Amb mesura, que diria Ferrater Móra, però amb determinació i energia. Que surti tota la carpeta de la família Pujol i que la justícia actuï amb totes les garanties però amb tot el rigor que s'han d'aplicar les lleis. I que surtin tots els casos pendents de judici com el del Palau i Fèlix Millet, el sumari del qual s'eternitza i no acaba de tancar-se cinc anys després que es declarés culpable. També els que afecten la resta de partits.

Vull assenyalar que el comunicat de Jordi Pujol no és una acció voluntària, fruit del penediment, sinó que és conseqüència de veure's acorralat per l'evidència que havia fet aflorar la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), el periodisme de Madrid, l'Agència Tributària i la policia judicial. Les institucions catalanes, em temo, no haurien gosat assenyalar amb tanta cruesa que el rei anava despullat. Hi ha massa complicitats de tota mena perquè una certa veritat arribi a surar.

Doncs sí, Pujol ens havia mentit parlant de valors des de fa quaranta anys per acabar reconeixent voluntàriament unes irregularitats que han provocat "en tanta gent de bona voluntat" una sensació de profunda pèrdua de confiança en les institucions que ell ha presidit durant 23 anys. La història continua i de l'arbre caigut se'n farà molta llenya. Sospito que CDC detectarà a les urnes el mal causat per una mentida sostinguda durant tant temps per la seva figura més referencial, la seva icona.

No explicaré aquí el contingut dels centenars de converses que he mantingut amb Pujol des del 1974. La seva obsessió per controlar la premsa és coneguda per molts dels meus col·legues. Em dol que la seva conducta, segons es desprèn del comunicat, hagi causat tant mal a una societat en la qual ell era un referent indiscutit. Haurem de tornar a Prat de la Riba.

He recordat una de les tesis de la historiadora Barbara Tuchman, que afirmava que un fenomen universal en el temps i a tots els països és que els governs i els seus líders adopten actituds que són contràries als seus propis interessos. Ho saben, i malgrat tot, continuen endavant amb els seus errors. Que no sabien els troians que aquell cavall de fusta plantat a l'interior de la ciutat emmurallada era sospitós de ser una trampa mortal dels grecs?

No sé si les conseqüències de la confessió de Jordi Pujol incidiran en l'anomenat procés. Tampoc no sé si el president Mas parlarà amb Rajoy del tema en la trobada que celebren avui. Però Jordi Pujol flotarà en l'ambient encara que no parlin d'ell. El cas debilita CiU, Catalunya i ens debilita a tots. És una destralada de la qual trigarem un cert temps a recuperar-nos. Es pot conviure amb la corrupció com s'ha demostrat en tants llocs i sempre. Però una societat estructuralment corrupta no avança, no progressa i no és lliure.