Miquel Caminal i el federalisme

La Vanguardia en català | 31/07/2014 - 00:00h


Borja de Riquer i Permanyer


Mesos abans del seu traspàs, Miquel Caminal va escriure Trilogía federal: tres cartas de un federalista catalán, on expressava el seu desencís per les possibilitats del federalisme a Espanya. Aquest text partia d'una acurada i matisada reflexió sobre el federalisme autèntic, per diferenciar-lo dels succedanis i dels pseudofederalismes que alguns ens pretenen vendre. Per Caminal, el federalisme és, per essència, un pacte realitzat a partir d'un reconeixement clar i explícit de la diversitat dels seus integrants. És un pacte entre iguals, entre col·lectius lliures que es reconeixen mútuament i es respecten. I és aquesta llibertat prèvia la que porta a una unió realment voluntària i sense jerarquies. Una col·lectivitat no pot tenir més drets i més reconeixements que les altres. En tot pacte federal cal mantenir dues lleialtats: a la pròpia col·lectivitat i al mateix pacte amb els altres integrants.

Durant molts anys Miquel Caminal defensà que aquest federalisme era el que s'adaptaria millor a la plural realitat hispànica. Cap col·lectivitat hauria de renunciar a la seva pròpia identitat i totes es respectarien mútuament. Perquè aquest pacte no seria només jurídic sinó també identitari, atès que cercava la lliure convivència en la pluralitat. Però observava amb preocupació que el principal obstacle que trobava el federalisme eren tots els nacionalismes, i especialment l'espanyol, tant en la seva forma més explícita com disfressat de constitucionalisme. El nacionalisme espanyol era el responsable de la frustració federalista perquè es mostrava incapaç d'acceptar l'existència d'altres identitats nacionals. Com tot nacionalisme construït i divulgat des de l'Estat, l'espanyol exigia a tots els ciutadans la seva obligada pertinència: com deia Caminal, era un nacionalisme "por imperativo legal", que negava l'existència a cap nació que no fos la seva i qualificava els altres sentiments identitaris de regionalistes.

Miquel Caminal vindicà sempre la figura de Valentí Almirall, el federalista català desencisat de la Primera República que va evolucionar cap al particularisme català com a única solució política factible. Ara bé, només l'esquerra catalanista fou realment federalista. La dreta catalanista i els sectors més nacionalistes propugnaren inicialment, i sense èxit, l'autonomisme dins de la monarquia hispànica. L'abril del 1931, Macià i els catalanistes d'esquerres intentaren encabir un Estat català dins de la nova república espanyola, però es quedaren sols defensant el federalisme a les Corts, atès que les esquerres imposaren allò tan conegut de l'"única sobirania nacional". L'únic èxit aconseguit llavors fou l'Estatut autonomista del 1932. Després, ja durant la transició del franquisme a la democràcia, es tornà a comprovar com el federalisme de les esquerres espanyoles era pura retòrica. I així el nacionalisme espanyol es va imposar totalment, com es pot veure només llegint l'article 2 de la Constitució del 1978.

Avui és evident la crisi del model constitucional que ha configurat un autonomisme obligatori i igualitari que persisteix a no reconèixer l'existència de realitats nacionals diferenciades. I així, esgotat l'autonomisme, Caminal considerava que el temps del federalisme també estava sobrepassat, perquè durant els darrers 30 anys ni les esquerres espanyoles ni les catalanes no havien apostat seriosament per anar cap a un sistema federal, tot i que havien tingut la força i la possibilitat de fer-ho. Per això li semblava poc creïble la proposta elaborada l'any passat pel PSOE a Granada. A més d'estar confegida des de les urgències de la conjuntura, i no pas des d'una ferma convicció, era una proposta aigualida que mantenia la desigualtat, i per tant la submissió, entre les diferents identitats nacionals pactants. La proposta socialista no significava un pacte democràtic entre iguals, atès que el nacionalisme espanyol persistia a considerar inferiors les altres identitats.

Partint de la seva frustració com a federalista, Miquel Caminal acabava el seu escrit assenyalant que la política anticatalana del Govern Rajoy havia unit els catalans com mai. En efecte, el Partit Popular havia sembrat Espanya de tant anticatalanisme que havia provocat un replegament àmpliament compartit a Catalunya. Cal recordar que fou Mariano Rajoy qui organitzà aquella campanya de recollida de signatures contra l'Estatut català del 2006, i que Rajoy mateix fou qui ordenà recórrer davant el Tribunal Constitucional aquell text, mentre no feia el mateix amb altres projectes d'estatut que tenien articles similars.

Vuit anys d'anticatalanisme han donat fruit, i ara no és fàcil rectificar, ni col·laborar a revisar la Constitució en un sentit federalista. A més, per denunciar qualsevol temptació de pacte del Govern espanyol amb els catalanistes ja hi ha els manifestos dels nacionalistes de debò.

D'aquesta manera, esgotada la via autonomista i frustrada la federal, segons Caminal al catalanisme ja només li queda la via de navegar sol cap a l'autodeterminació, si aquesta opció era la triada per la majoria de ciutadans de Catalunya. El caràcter excloent del nacionalisme espanyol proclamat pel PP i acceptat resignadament pel PSOE no deixava cap més camí. Aquest seria, amb tota probabilitat, un camí difícil i llarg. El dubte final que es plantejava Miquel Caminal era si aquesta voluntat catalana expressada democràticament seria respectada o seria ofegada pel Govern de Madrid. Ell, malauradament, ja no viurà per veure-ho.