El bessó

El botiguer mitjà, als anys setanta, travessava la frontera d'Andorra nerviós perquè duia amagat un tocadiscos

La Vanguardia en català | 31/07/2014 - 00:00h


Imma Monsó
Barcelona


Tots sabem que Jordi Pujol generava empatia entre els descendents del botiguer de l'Auca: era pràctic, trempat, conservador i calculador com l'amo de la merceria La Puntual o com la peixatera de la cantonada. Però aquí s'acaben les coincidències. El botiguer mitjà, als anys setanta, travessava la frontera d'Andorra nerviós perquè duia amagat un tocadiscos i una vaixella de Duralex, no perquè anés carregat de bitllets fins a les orelles (això dels nervis a la frontera ho explica la Victoria Álvarez).

Al botiguer mitjà li treu la son deure quatre duros a Hisenda i pagar el darrer impost a temps mentre que Pujol, en canvi, dormia molt tranquil malgrat el deute clandestí. Ho va dir a TV3 fa uns anys, i també més tard: "La meva família i jo tenim la consciència molt tranquil·la i dormim molt bé" (amb un bon parell). I ja fa sospitar ser capaç de dir això quan tens tants fills i són tots grandets (encara que potser la família que defrauda unida continua unida fins i tot quan dorm). De tots ells, el pare Jordi era l'encarregat d'infondre l'empatia que tants vots li va donar. Els que no empatitzàvem amb ell fins i tot podíem sentir-hi una certa estima, fruit de la familiaritat que ens inspirava el personatge: qui més qui menys té algú com ell al veïnat o a la família.

I és justament això el que fa la seva traïció més repulsiva, i la decepció, més profunda: de sobte, allò que resultava familiar esdevé estrany, ja només suscita el fàstic o el terror que inspira el bessó malvat quan, de sobte, sospites que l'has confós amb el bo, el terror que sempre ens ha provocat aquell que sembla el mateix i, de sobte, es revela un altre...

...I tan altre que sembla que vulgui fugir d'ell mateix. Llegim, si no, l'estrany comunicat de fa uns dies en què diu coses tan extraordinàries com aquesta: "Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència". I ho diu així, amb el pronom impersonal, ¡com si no fossin ells els que havien de buscar el moment!... ¡Com si estiguessin buscant, no un moment, sinó aigua al pol Sud de Mart o el bosó de Higgs!... També diu al comunicat que no volia saber res de la gestió d'aquests diners ocults -"gestió de la qual no vaig voler saber mai el més mínim detall" (sic)- i és igualment rarot que una persona de tan àvida curiositat confessi de sobte que s'ha comportat com una infanta qualsevol.

Molts de nosaltres no l'hauríem votat mai. Però fins i tot entre els seus adversaris, fins i tot entre els que sospitaven que en aquesta família no hi havia un pam de net, hi va haver veus que el van arribar a enyorar quan el desprestigiat tripartit feia de les seves. Que injustos som, sovint, amb els governs que cometen l'error de ser només decents!