El Punt Avui

Commoció

31/07/14 02:00 ANTONI SEGURA
Serà difícil sostreure's a la sensació de desànim, desil·lusió i, fins i tot, d'estafa davant d'una confessió que malbarata tota una carrera política

La confessió del president Jordi Pujol que durant 34 anys no havia regularitzat l'herència que havia deixat el seu pare a l'estranger ha caigut com una llosa a CDC i sobre una gran part dels ciutadans de Catalunya. Per bé o per mal, pels votants i pels no votants de CiU, Jordi Pujol ha estat president de Catalunya durant 23 anys i és qui, sens dubte, quan tot estava per fer, va bastir l'autogovern regulat per l'Estatut de 1979 i per la interpretació que feia el govern espanyol de torn de la Constitució de 1978. Amb encerts i desencerts, no pas a gust de tothom, amb crítiques encertades i, a voltes, poc fonamentades, fou ell, en definitiva, qui entre 1980 i 2003 va presidir els governs de Catalunya. D'ací el respecte institucional cap al càrrec institucional, perquè en política les institucions i els càrrecs que les representen estan per damunt de les persones que conjunturalment –en aquest cas una conjuntura de 23 anys– les representen.

Dit això, tampoc es pot obviar el mal que el cas Pujol fa a Catalunya i les seves institucions, puix, sens dubte, serà aprofitat –i no només per la caverna mediàtica– per tirar contra Catalunya i contra el procés polític que estem vivint i que hauria de culminar, si més no en una primera fase, el 9-N. Erren totalment els que creuen que de tot plegat poden treure un profit electoral, perquè, ara per ara, hi perdem tots atès que el que es posarà en el punt de mira és l'aposta dels ciutadans de Catalunya pel dret a decidir. És una confusió interessada i malèvola perquè és evident que una cosa i l'altra no tenen res a veure. D'una banda, hi ha el president Pujol, que ha renunciat a tots els seus càrrecs a CDC i a CiU i a tots els privilegis que li corresponien com a expresident de la Generalitat. De posar en el seu lloc les virtuts i els desencerts dels seus mandats s'encarregarà el pas del temps i, encara que sembli una afirmació grandiloqüent, la història. De l'altra, hi ha el Jordi Pujol ciutadà que, arribat el cas, haurà de respondre davant d'Hisenda i, si pertoca, de la justícia. Són esferes diferents que honestament no es poden barrejar.

Tanmateix, més enllà de les responsabilitats legals que es derivin de les activitats econòmiques de la família Pujol i, àdhuc, de les opinions polítiques de cadascú, serà difícil sostreure's a la sensació col·lectiva de desànim, desil·lusió i, fins i tot, d'estafa davant d'una confessió que malbarata tota una carrera política. Ho fa, a més, en uns moments en què l'opinió pública catalana està molt sensibilitzada per les desastroses conseqüències econòmiques d'una crisi que colpeja amb particular virulència les classes populars i mitjanes mentre els poderosos i les entitats financeres –incloses les rescatades amb els impostos dels contribuents– en surten més que ben parats com demostra la seva declaració de beneficis.

No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut ni de felicitar-se, com s'han apressat a fer aquells que tota la vida han confós oposició amb antipujolisme, pel que suposa la confessió de Pujol. Es tracta de saber diferenciar clarament entre el càrrec i el ciutadà i deixar que actuïn amb normalitat les instàncies judicials i acatar amb la mateixa normalitat les seves decisions sempre que aquestes siguin ponderades, equilibrades i justes i no estiguin condicionades per inconfessables motivacions partidistes. La vida política a Catalunya ha de seguir el seu curs sense veure's contaminada per un lamentable i potser fins i tot punible “afer personal” que, no obstant, té, inevitablement, unes clares derivades polítiques. Recordar que alguns dels que més alcen la veu estarien millor callats perquè militen en partits podrits per la corrupció. En suma, ara sí que s'ha acabat el pujolisme, lamentablement de la pitjor manera possible.

Darrera actualització ( Dijous, 31 de juliol del 2014 02:00 )