El Punt Avui

Les raons de l'autonomisme

31/07/14 02:00 HÈCTOR LÓPEZ BOFILL
L'ofec que l'independentisme va patir durant les darreries del s. XX va tenir premi per a les elits polítiques de la Catalunya autonòmica

Al marge de les conseqüències que l'afer Jordi Pujol pugui tenir per al procés d'emancipació nacional que en l'actualitat estem vivint, la transcendència de la notícia rau sobretot en la seva capacitat de transformar el relat sobre la Catalunya autonòmica i sobre el llarg període dels governs que Pujol va presidir.

Una de les preguntes que A aquestes altures ens podríem plantejar és per què l'independentisme i les opcions rupturistes es van estancar durant el tardofranquisme i van romandre minoritàries durant la transició i els primers anys de l'autonomisme. Per què, malgrat la crueltat de la dictadura i el complet desprestigi d'Espanya en l'escena internacional, el catalanisme no va apostar per una opció radical que podria haver desvetllat una bona colla de complicitats a l'interior i a l'exterior del país. El relat convencional ens explica que precisament a causa de la duresa de la repressió del règim i del record de l'anomenada Guerra Civil la immensa majoria de catalans tenien por que una alternativa política massa agosarada tornés a provocar un conflicte d'alta intensitat. Jordi Pujol i el partit que va fundar, Convergència Democràtica, van trobar un rendiment electoral fabulós en aquest filó dels temors col·lectius que, amb el seu discurs moderat en l'espai nacional i en l'espai social, els van proporcionar àmplies majories al Parlament. Però aquesta història en els darrers temps s'ha tenyit d'una cara fosca que la confessió de Pujol ha contribuït a amplificar: que la renúncia a la plena llibertat nacional i l'ofec que l'independentisme va patir durant les darreries del segle XX va tenir premi per a les elits polítiques de la Catalunya autonòmica. CDC va abjurar durant molts anys de l'estat català, amb el seu líder al capdavant qualificant-lo de “focs d'artifici” i prohibint banderes estelades en els seus mítings perquè els seus quadres dirigents en van treure profit personal, tot començant per les connexions amb els poders econòmics catalans procedents del franquisme i engreixats gràcies a la seva lleialtat a Espanya, a la monarquia i al règim constitucional i acabant per les corrupteles tolerades des de l'aparell de l'estat mentre el catalanisme es mantingués domesticat. Probablement, el tema de Banca Catalana es pot percebre com un primer avís de l'Estat per tallar de soca-rel qualsevol aspiració a desafiar la unitat d'Espanya però es va aigualir perquè l'estructura profunda dels poders de Madrid va entendre que Pujol era un aliat en el manteniment de l'estabilitat del règim i no convenia satisfer les rebequeries socialistes que buscaven guanyar als tribunals allò que perdien a les urnes. Pujol, efectivament, va complir: esclafament de Terra Lliure i del secessionisme dur i pactes de governabilitat primer amb el PSOE i després amb el PP a canvi de ben poca cosa, oposició fins i tot a la reforma estatutària fins que ell no es retirés de la primera línia política.

La impossibilitat de sostenir l'statu quo després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l'Estatut, del fracàs del pacte fiscal i de la manifestació multitudinària de l'11 de setembre de 2012 forcen CiU i el president de la Generalitat, Artur Mas, a llançar l'envit sobre una consulta que, malgrat totes les pressions, acaba referint-se a l'estat independent. Però el gir del partit governant es produeix de forma improvisada, sense pla i, el que és més alarmant: amb plom a les ales. El pacte de contenir l'independentisme a canvi de mirar cap a l'altra banda s'ha trencat i a Espanya li falta temps per treure l'artilleria pesant. Saben alguna cosa i ho publiquen a corre-cuita per rebentar les eleccions avançades de 2012, objectiu que, en part, s'acompleix. A partir d'aquí els sumaris es precipiten i acaben afectant la cúspide de l'estament polític que ha comandat el país en les darreres dècades, cosa que confirma, com alguns fa molt temps que defensem, que la independència requereix un canvi de classe dirigent lluny de les servituds que ens han encadenat durant tant de temps.

Darrera actualització ( Dijous, 31 de juliol del 2014 02:00 )