Retorn a la Constitució

El debat hauria de tornar al títol VIII, que distingia entre nacionalitats i regions, i no a discutir sobre autodeterminació

La Vanguardia en català | 31/07/2014 - 00:00h


Francesc Granell


Ha estat una fatalitat que la tan esperada reunió del 30 de juliol entre Mariano Rajoy i Artur Mas hagi coincidit amb les repercussions que han suscitat els problemes fiscals de l'expresident Jordi Pujol, però al marge de l'esperada negativa de Rajoy a acceptar que es pugui fer la consulta del 9 de novembre i de la insistència de Mas que vol que la consulta sigui legal, s'ha produït un fet que ens remunta al que era l'actitud de Jordi Pujol en els seus anys al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya: aconseguir anar avançant en nous nivells de finançament i autonomia en les relacions Madrid-Barcelona. La llista dels 23 temes presentats pel president Mas al president Rajoy -que no coneixem en detall perquè no s'han debatut prèviament al Parlament de Catalunya- recorden més el peix al cove de l'Espanya de les autonomies dels 23 anys -que semblaven superats- de l'etapa Pujol que no pas la reivindicació dura d'independència expressada per una part no xifrada dels catalans.

Posicionaments contundents contra l'autodeterminació de Catalunya en suport de la posició de Rajoy han vingut, abans de la reunió del dia 30, de veus de tant pes internacional com la cancellera alemanya Angela Merkel; el president francès Hollande i el seu primer ministre Valls; el president dels Estats Units, Obama; el president de la Comissió, Jean Claude Juncker, o el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, i és absurd que aquests posicionaments hagin volgut enquadrar-se en un procés de generar por, com diuen alguns dels independentistes mes conspicus. A Europa i al món no es volen secessionismes. I tampoc els partits espanyols majoritaris que podrien donar el vistiplau a modificar la Constitució en un sentit que anés bé als qui estan a favor de la pretensió només en part endolcida a través de la fórmula poc clara del "dret a decidir".

És cert que al carrer avui hi ha veus que no s'havien expressat abans de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut Maragall, però la Constitució espanyola no sembla que s'hagi de poder canviar per més que l'ANC, Òmnium Cultural o alguns altres grups ho demanin, i per més que els socialistes proposin d'anar cap a "una Espanya federal en una Europa Federal" que el Partit Popular no creu possible i que els intel·lectuals signants del manifest "Lliures i Iguals" consideren poc presentable.

Posats a rebobinar als temps del peix al cove de Jordi Pujol, representat per 23 queixes del president Mas en la reunió d'ahir a la Moncloa, jo em plantejo si no seria un encert rebobinar encara més i tornar al consens constitucional en el qual, en comptes de discutir sobre l'autodeterminació a Catalunya i Euskadi -que són les que la reclamen- el debat no s'hauria d'encarrilar cap al retorn al text de l'article 2 i del títol VIII (articles 137 a 158) de la Constitució Espanyola, que distingia entre "nacionalitats" i "regions" i que, després del procés andalús, no es va respectar i es va arribar a l'actual i insatisfactòria igualació competencial indiferenciada del cafè per a tothom, que no respecta l'especificitat de catalans i bascos.

Tornant a poc a poc a l'esperit constitucional inicial -i malgrat els canvis socials que s'han produït des de la transició- es podria intentar donar satisfacció a les regions històriques que ho mereixen.