Política

Nous estudis amplien les claus sobre els comicis del 25-N, que van dinamitar i van polaritzar el mapa polític català, i anticipen possibles desenllaços al procés sobiranista

Secrets de Catalunya

Edició impresa Política | 31/08/2014 - 00:00h

Carles Castro
Barcelona


LES PARADOXES ERC va créixer allà on CiU va resistir, i no va avançar tant on va retrocedir la federació
POLARITZACIÓ TERRITORIAL El PSC només es va mantenir a les perifèries urbanes, on C's també va millorar
SORTIDES PER AL CONFLICTE Finals del procés: Montenegro 2006, Quebec 1995, tercera via o Euskadi 2005


Què va passar el 25 de novembre del 2012? Aquesta és la pregunta que no deixen de fer-se molts actors polítics des de la nit d'aquell diumenge de tardor. Les eleccions que posaven fi a la legislatura més curta des del 1980 van dinamitar totes les previsions, van generar un Parlament més fragmentat que mai i van obrir la porta a un nou mapa electoral que hauria vingut per quedar-se. Des d'aleshores, els analistes han estudiat diversos factors per explicar aquella monumental sorpresa. Ara, un llibre que analitza els comicis del 25-N des de múltiples enfocaments, Cataluña en la encrucijada (coordinat per Toni Rodon i Lluís Orriols), amplia el debat i aporta nous elements per entendre aquelles eleccions i, de passada, entreveure el futur polític de Catalunya. Aquestes són les seves principals aportacions.

El context. La gegantina manifestació independentista de l'Onze de Setembre del 2012 va precipitar un avançament electoral inèdit -abans de l'equador de la legislatura- i que arribava al mig d'uns indicadors que van acabar convertint els comicis en "excepcionals". Així, en només dos anys -des de les eleccions del 2010- l'atur a Catalunya havia crescut en gairebé sis punts i el deute públic s'havia duplicat. I paral·lelament, les percepcions negatives sobre l'economia s'havien incrementat en més de 14 punts: des del 72,7% al 86,9%.

Aquest escenari combinava "alts nivells de desconfiança cap a les institucions polítiques amb alts nivells de desinterès per la política". I, sobretot, incloïa un factor nou: la creixent "tensió nacional entre una part important de la societat catalana i la posició dels grans partits espanyols" com a reflex d'un canvi en les preferències territorials dels catalans. Aquest canvi s'havia iniciat a finals del 2008, quan comença a créixer el percentatge de ciutadans que escullen la independència com a primera opció, i cristal·litza a mitjans del 2012 quan la ruptura amb Espanya es converteix en l'alternativa majoritària, amb un suport del 50%.

Tot i això, "just abans de les eleccions, gairebé dos de cada tres ciutadans assenyalaven l'economia i l'atur com els principals problemes de Catalunya", mentre que només un 16% veien com a problema més destacat les relacions amb Espanya. Tot i així, el debat territorial i la qüestió nacional es van situar sempre en l'"epicentre del debat polític".

Les transferències de vot. Per què va retrocedir CiU en vots i en escons? La resposta sembla senzilla: "La combinació entre l'augment de la participació (que va beneficiar altres formacions) i la fuga de vots cap a altres partits (especialment cap a ERC) van frenar el potencial de CiU". Així mateix, la federació nacionalista "va créixer en la major part de municipis interiors però va retrocedir en la part central de Catalunya". I a més, la "polarització entorn de la qüestió nacional va provocar que CiU perdés en tot just dos anys més de la meitat dels seus suports fora del catalanisme" (de manera que "el 2010 el vot catalanista representava el 57% dels electors de CiU, però el 2012 "va ascendir al 82%").

En canvi, el retrocés del PSC -que va patir fugues de vot cap a gairebé tots els partits- es va deure al fenomen contrari. Va perdre més vots a la Catalunya interior i, sobretot, va patir un "important èxode de votants catalanistes" (de fins al 80% entre els qui se senten més o només catalans). D'aquesta manera, mentre que el 2006 "el PSC recollia al voltant del 15% dels vots dels qui tenien una identitat essencialment catalana, en les eleccions del 2012 aquesta xifra queia al 3%". I els principals beneficiaris d'aquest "drenatge" van ser CiU i ERC.

El llibre inclou una estimació (de la fidelitat i les pèrdues de vot) a partir de gairebé 5.000 seccions censals, que deixa les conclusions següents: les pèrdues de vot més importants de CiU van tenir com a beneficiari ERC (14%); en canvi, "la principal destinació dels antics votants socialistes va ser l'abstenció" (gairebé un 20%), encara que les pèrdues del PSC presenten una gran fragmentació (vegeu el gràfic adjunt).

Quant als dos grans guanyadors, Esquerra i C's, les procedències són molt interessants. Un 35% dels vots d'ERC procedien de CiU, però un 16% ho van fer de l'abstenció. Les fonts de Ciutadans van ser una mica més diverses: antics abstencionistes i antics votants del Partit Popular i CiU. En general, l'estudi detecta una "pauta general de polarització" i "moviments (de vot) cap a posicions menys centrals". Per exemple, "votants de CiU que van a ERC, d'ERC que van a la CUP, del PSC que van a ICV, d'ICV que van a la CUP".

Geografia de la participació. Les eleccions catalanes de novembre del 2012 es van caracteritzar per una mobilització excepcional. Per això la geografia de la participació resulta clau per explicar el resultat. Per exemple, la taxa d'atur local "no va ser una variable estadísticament significativa". En canvi, "als municipis on el percentatge de persones nascudes fora de Catalunya era més gran, la participació el 2012 va pujar en gran manera" (la qual cosa certifica "la importància de l'eix nacional a l'hora de mobilitzar els votants").

De fet, els comicis van reflectir un cert final de la històrica "abstenció diferencial" (votants de les generals que no ho fan en les catalanes), tot i que encara es mantingués una "menor tendència a l'abstenció" entre els qui s'ubiquen en posicions més nacionalistes catalanes". En qualsevol cas, l'elevada participació (més que en algunes eleccions generals) fa pensar que "per primera vegada l'abstenció diferencial es va esvair", encara que aquesta afluència a les urnes també va poder deure's a "una important mobilització dels segments de població que s'abstenen gairebé sempre" en totes les eleccions.

En resum, la participació més elevada a les eleccions de l'any 2012 va ser el resultat de tres factors: "la (gairebé) desaparició de l'abstenció diferencial, la massiva mobilització dels partidaris de les independència i la mobilització més gran dels ciutadans amb identitats mixtes" (tan catalans com espanyols o més espanyols que la mitjana).

La paradoxa geogràfica. La geografia del vot reflecteix "un increment de la polarització geogràfica dels resultats". És a dir, el 2012 "el creixement del vot sobiranista es va concentrar als nuclis dels municipis", mentre que a la perifèria va patir una "reducció significativa". I l'estudi d'aquesta geografia a través del "microscopi electoral" genera tres resultats vistosos i en algun cas paradoxals.

Primer: allà on va perdre CiU, no va guanyar ERC. O dit d'una altra manera: "CiU va perdre menys vots allà on ERC va millorar". En definitiva, "les àrees geogràfiques en les quals CiU va perdre més vots no són les mateixes en les quals ERC va avançar més" i, al contrari, "allà on CiU va poder mantenir-se és on ERC va millorar el seu resultat".

Segon: allà on va perdre CiU, va guanyar Ciutadans. Però com que el transvasament entre els dos partits va ser "moderat", aquesta correlació indicaria més aviat "un increment de la polarització territorial dels resultats". No en va, "la participació electoral va augmentar més a la perifèria urbana (fins a 16 punts percentuals) que en els nuclis" (gairebé sempre per sota de deu punts).

I d'aquí el tercer resultat: els partits sobiranistes van guanyar en les àrees on ja eren forts. Per això, Esquerra "va concentrar el seu avanç als nuclis de les ciutats i C's, a la perifèria". I mentre "CiU va poder mantenir-se als seus feus territorials -els centres- però va recular a la perifèria" (on ERC també va créixer en menor mesura), el PSC "va obtenir mals resultats als nuclis, però en canvi va ser capaç de mantenir-se a la perifèria urbana de moltes ciutats".

Paper dels líders. El llibre aborda el paper dels líders en els comicis del 25-N i detecta que "el lideratge és més important per a alguns partits". Així, en aquelles eleccions, "Alicia Sánchez-Camacho (PP) ha estat la líder que més impacte ha tingut en el vot i per mobilitzar el seu electorat, seguida per Artur Mas (CiU)". En canvi, en la mobilització dels votants del PSC i, sobretot, d'ERC i ICV "ha estat més important la identificació amb el partit que la valoració del líder". Això sí, Oriol Junqueras va ser el dirigent que més va incrementar la seva popularitat, tant durant la breu legislatura com durant la campanya.

Enquestes i vot ocult. El fiasco de les enquestes ocupa un altre capítol del llibre, en vista de la sobrerepresentació de CiU (d'entre 10 i 21 escons per sobre dels que finalment va obtenir) i la subrepresentació d'ERC i C's (que van aconseguir més diputats dels previstos). Entre els factors que expliquen aquests pronòstics erronis hi ha la mateixa previsió de participació (sempre per sota de la xifra real), així com el comportament dels indecisos, que van poder canviar el seu vot durant la campanya encoratjats per les seves pròpies percepcions, similars a les dels sondejos.

L'altre factor que va poder distorsionar els pronòstics és el vot ocult, que es condensa en el PP i "que les enquestes sistemàticament subestimen" (fins i tot gairebé en un terç de la seva força electoral). L'estudi revela "una propensió més gran del col·lectiu amb una identitat nacional espanyola a no declarar el seu vot en les enquestes". "I el PP va ser el partit més votat entre els votants amb identitat espanyola". En canvi, i a diferència del que passa a la resta d'Espanya, a Catalunya "la dreta té més tendència a declarar el seu vot" (i, per exemple, CiU va obtenir el doble que el PP en aquest espai).

El pacte predilecte. El pacte entre CiU i Esquerra és un altre dels elements estudiats. En vista dels sondejos, tindria l'aval de l'opinió pública, ja que gairebé el 38% dels consultats pel CIS preferia aquest acord, per sobre de qualsevol altre pacte entre partits. A més, "els votants dels grups implicats són àmpliament favorables a l'acord" (entre un 70% i un 80%, respectivament). La raó d'això és que la ubicació dels electors de CiU i Esquerra en l'eix nacionalista -el més important per a tots dos- és molt similar, mentre que la distància ideològica (els votants d'ERC se situen més a l'esquerra) no és un obstacle. Així, la posició ideològica dels diferents electors d'ERC no afecta el seu suport al pacte, mentre que només "els votants menys nacionalistes -i més conservadors ideològicament- de CiU tendeixen a rebutjar-lo en més proporció".

Escenaris de futur. Finalment, el llibre dibuixa quatre possibles sortides al conflicte territorial entre Catalunya i la resta d'Espanya. Aquest conflicte s'explicaria, sobretot, perquè "el traçat de les fronteres ha de respondre, d'alguna manera, a les preferències de les poblacions que hi viuen". I alhora, el concepte de dret a decidir significaria "el respecte a la voluntat de Catalunya de triar democràticament el seu grau d'autogovern".

A partir d'aquí, els escenaris de sortida es resumeixen en quatre: Montenegro 2006 (Madrid autoritza la consulta i no ofereix una tercera via davant la independència); Quebec 1995 (Madrid autoritza la consulta però ofereix una tercera via si s'abandona l'aspiració de la independència); Catalunya 1931 (Madrid desautoritza la consulta -prohibint-la o ometent el resultat- però ofereix una tercera via a canvi de renunciar a la secessió), i País Basc 2005 (Madrid prohibeix la consulta i no ofereix una tercera via alternativa). Els dos últims escenaris són, segons l'estudi, els més probables. però també els més problemàtics.