El Punt Avui

Regeneració

01/08/14 02:00 RAFAEL DE RIBOT
Hi ha una gran majoria de gent que lamenta que cada cop quedin menys referents polítics avalats per la seva trajectòria personal
Altres articles de l'autor

Avui fa just una setmana que Jordi Pujol va tornar a sacsejar la política i la societat catalana. Aquest cop no va ser pel fet de fer una crida a la consciència o a la mobilització col·lectiva, sinó a través d'un comunicat en el qual s'inculpava de no haver declarat uns diners que, segons afirmava, eren el fruit d'una herència i la causa de les especulacions sobre l'origen dels béns de la seva família directa. El comunicat va provocar una gran sorpresa i les revelacions una mena de sensació de desànim col·lectiu. Avui hi ha una gran majoria de gent que, independentment de la seva opció política passada, present o futura, lamenta que cada cop quedin menys referents polítics avalats no pels seus plantejaments sinó per la seva trajectòria personal.

Les societat llatines tenim obert un debat sobre la bondat de mantenir separades les diferents esferes personals, també en el cas dels càrrecs públics. Hi ha una tendència generalitzada a defensar que cada un faci el que vulgui a casa seva, sempre que això no tingui una repercussió fora. Però de vegades els plantejaments teòrics xoquen amb una realitat tossuda que demostra que és impossible crear una separació total, una frontera, que permeti viure de maneres diferents en el mateix lloc i en el mateix moment segons en quin àmbit actuem. Una de les nostres debilitats és pensar que ho podem fer perquè som diferents, que és una altre manera de pensar que estem fets d'una altra pasta (millor, evidentment) que els altres.

Els sistemes democràtics no són més forts de forma definitiva per les virtuts personals o col·lectives que es puguin atribuir als individus sinó per l'efectivitat dels sistemes de control que garanteixen el compliments de les normes, els acords i els pactes. No hi ha evidències que hi hagi éssers humans més íntegres que d'altres per raons genètiques, i tot i que sí que es poden establir diferents categories a partir de les conviccions que es tenen i els valors que es professen, no n'hi ha prou amb proclamar-los sinó que cal exercir-los.

Haver cedit el lideratge de l'espai i del discurs públic a la política és un risc i responsabilitzar-la en exclusiva de la seva gestió –més per comoditat que per qualsevol altra cosa– acaba per tenir un preu. Però deixar la política en mans de l'articulació i la lògica dels partits va més enllà: és haver creat un espai en el qual s'ha generat massa oportunitats pels que tenien la sensació que transitaven un privilegiat espai d'impunitat.

Per si tot plegat no fos prou hem abusat del factor emocional. Resultaria antinatural i empobridor desvestir les ambicions col·lectives dels sentiments i d'il·lusions, però no resulta sensat deixar que aquests emboirin el criteri que ha de permetre fer valoracions que vagin més enllà. També és característic de les societats madures enfrontar-se amb els gestors de l'espai públic amb l'actitud del que passa comptes més que no pas amb la del que, per exemple, va a animar el seu equip de futbol.

Ara que es parla tant de regeneració cal preguntar-se si tenim un problema amb les normes i, sobretot, què volem mantenir, què necessitem canviar i què estem disposats a posar en risc. La profunditat de l'actual crisi ens ha deixat clar que hi ha moltes coses que val la pena mantenir, de les quals només en som conscients quan han quedat en entredit o, fins i tot, quan les hem perdut. Però també s'ha fet evident que ni els beneficis ni els sacrificis s'han repartit ni es reparteixen de forma equitativa.

Les causes obertes ja les resoldrà la justícia, que el repte més important que tenim plantejat no és passar comptes amb el passat sinó habilitar el millor futur possible. Res ens farà immunes als errors ni cap decisió ens garantirà l'èxit i la prosperitat. Pensar que hi ha solucions senzilles a problemes complexos és propi de la immaduresa. Només podem preveure que l'autoexigència és més fructífera que l'autocomplaença, que una posició activa resulta més beneficiosa que una de passiva, que el compromís és propi dels ciutadans i el gaudir dels clients, i que tota societat té bàsicament el que es mereix així com també que disposa de recursos per transformar-se.

Darrera actualització ( Divendres, 1 d'agost del 2014 02:00 )