I el pal de paller es va podrir

És com si, baixant del Sinaí, Moisès digués: m'estimo més el vedell d'or

La Vanguardia en català | 01/08/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


El dia que Jordi Pujol es va immolar per carta, a una edat en què la majoria dels mortals, com deia Simenon, miren passar els trens, Josep Rull accedia al càrrec de coordinador de Convergència. No era pas el millor dia per posar-se al capdavant de CDC: la casa gran acabava de perdre la biga mestra (què se'n farà, de la palla, ara que el pal de paller s'ha podrit?). Josep Rull és un polític de nova fornada, com tots els que, per la pressió de l'impassible líder de Podem, van accedint a primera línia (al país hi ha més vells que mai, però torna a estar de moda el sonet de Ronsard: "És gran tresor de l'home la verda joventut / i tots els anys que resten són com un llarg hivern").

Pujol ha estat obligat a ensenyar els calçotets bruts i, tot de cop, allò que semblava un tsunami (és a dir: el procés català cap a la independència) descobreix límits, tasta dificultats impensades i genera dubtes. Qui ho havia de dir! El profeta del nacionalisme català ha donat vida a la caricatura més despectiva que l'anticatalanisme va idear: la senyera tapa la cartera. És com si, baixant del Sinaí, Moisès hagués dit: m'estimo més el vedell d'or.

L'endemà del nomenament, Josep Rull va pujar a Camprodon a fer una conferència. El vaig anar a escoltar pensant: "Quin moment tan difícil; què dirà?". Rull va interpretar amb violí una partitura romàntica: el poble català, persistint en la seva "voluntat de ser", està culminant un procés que va començar el 1833 amb l'Oda a la Pàtria d'Aribau. La partitura de Rull és tan romàntica que, tres mesos justos abans del 9-N, encara construeix les frases amb condicional: "Si aconseguim convèncer els de la segona i tercera corona metropolitanes...". Pujol ens acabava de fer saber que les seves clàssiques apel·lacions a la feina ben feta i als valors estaven empeltades de cinisme. I mentre ens en demanava perdó, el successor Rull deia que els de la Via Catalana són hereus d'Aribau (ignorant que Aribau era un empleat enyoradís del burgès Gaspar de Remisa, en nom del qual feia negocis a Madrid). A mi, el violinista em va deixar perplex, però els oients camprodonins l'aplaudien entusiastes: la confusió que jo detectava, per ells era claredat solar. Vaig tornar a pensar en Ronsard. En un dels seus discursos morals afirma: "Castigueu-vos a vosaltres mateixos, per tal que Déu no us castigui". Sosté Francesc-Marc Álvaro que Pujol s'ha castigat per haver estat mal pare. Havent abandonat sempre els fills per la pàtria, ara fereix la pàtria per salvar-los.

Vaig saludar Rull, que em va semblar molt bon jan i, mentre mirava baixar el Ter, tan clar com un vidre net, vaig pensar que els polítics nous tendeixen, com els vells, a fer abstracció de la realitat. Pujol havia fet explotar una bomba i Rull somreia, il·lusionat amb el procés com un nen convençut que Messi tornarà a ser Messi la temporada que ve.