El Punt Avui

Pujol davant la història

03/08/14 02:00 LLUÍS FOIX
Els fets d'aquesta setmana són un final trist, que fan augmentar la desconfiança dels ciutadans envers els polítics en general

A la coberta del primer volum de les seves memòries, s'hi deia: “El polític català més important dels últims segles, el més influent a Espanya i el de més projecció a Europa.” La presentació es feia a l'hotel Majestic, i la sala era plena de gom a gom de periodistes. Fèlix Riera, aleshores editor de Proa, acompanyava l'expresident Jordi Pujol a la taula presidencial. En el torn de preguntes, vaig demanar a Pujol si allò que constava a la coberta era un text seu o bé si havia estat escrit per algú altre. “Pensi, president, que els segles són molt llargs”, hi vaig afegir. De seguida se'n va desentendre i va donar instruccions perquè es canviés aquella coberta. A la de les edicions següents, s'hi pot llegir que és “un dels polítics catalans més...”.

Jordi Pujol tenia un elevat concepte de si mateix. Dominava l'escenari polític, parlava idiomes, havia llegit i viatjat molt, tenia idees pròpies sobre qualsevol tema i es vantava d'actuar en el marc dels principis del personalisme humanista d'Emmanuel Mounier elaborats a la revista francesa Esprit. Anava molt segur per la vida i donava lliçons de política i d'ètica. El dia que un grup d'amics van presentar el llibreHomenatge a Jordi Pujol, l'home, l'amic, el president, també a l'hotel Majestic, Joan Triadú el va definir com el català més espavilat de la història. El vell pedagog ho deia amb un punt de sornegueria, i vaig pensar que volia dir que l'homenatjat era un home molt viu, molt llest. Era el 4 de febrer del 2009. El nucli d'amics que havien impulsat aquella obra col·lectiva eren Josep Maria Ainaud, Josep Espar, Albert Manent, Xavier Polo i Joan Triadú. Entre les 58 persones que hi havíem aportat els records personals de Jordi Pujol abans que fos president hi havia Heribert Barrera, Max Cahner, el bisbe Joan Carrera, Llibert Cuatrecasas, Joan Granados, Lluís Prenafeta, Federico Mayor Zaragoza, Jaume Rosell, Miquel Roca, Josep Termes, Joaquim Molas, Josep Lluís Vilaseca, Francesc Cabana... El ventall era ampli i divers, i el llibre repassava tots els vessants de la personalitat polièdrica de Jordi Pujol. En sortia molt ben parat. Era un dinar d'homenatge i d'agraïment a qui havia lluitat contra el franquisme i a qui durant 23 havia presidit la Generalitat de Catalunya. Aquests dies he pensat en aquell dinar i en la decepció que deuen haver experimentat, que hem experimentat, les persones que vam acceptar de col·laborar en l'obra de reconeixement a Pujol. El resum de les converses era que la seva figura havia significat el punt d'unió entre una bona part de les bases nacionalistes i catalanistes d'aquells anys, quan encara no havia ocupat la presidència de la Generalitat.

Ara resulta que tota la seva obra de govern, els homenatges rebuts a Catalunya, a Espanya i a Europa eren un paisatge que amagava un fet d'una gran rellevància: que tenia diners a l'estranger sense haver-los declarat. Podia semblar un fet sense importància, en aquells anys en què molts catalans benestants traslladaven els seus diners a Suïssa o a altres paradisos fiscals. Però que la persona que va presidir Catalunya durant 20 anys llargs ens digui ara que “lamentablement no va trobar mai el moment adient per regularitzar aquesta herència”; és a dir, que no va pagar els impostos que va anar reclamant a tots els catalans sempre que el govern espanyol li ho permetia, és d'una lleugeresa i d'una manca d'ètica inacceptables.

El 9 d'abril vaig rebre una carta de Pujol en resposta a un article meu sobre Prat de la Riba. En aquest article, hi deia que el president de la Mancomunitat havia estat un home decent i que havia fet una política constructiva i transversal; que en aquella època no es venien edificis (a diferència del que passava ara), sinó que es construïen escoles i biblioteques, es pensava a millorar la sanitat i s'atorgava la importància deguda a la professionalització de l'agricultura. Pujol em transmetia una declaració de respecte a Prat de la Riba. Em deia que sempre n'havia estat un gran admirador. De la seva obra i del seu pensament polític nacionalista. “Fixa't que en el meu llenguatge polític, ja des dels anys cinquanta, empro moltes expressions d'en Prat: fer paísconstruir Catalunya. De fet, en Prat va ser de jove el meu referent principal.” Pujol admirava Prat de la Riba, però tenia la convicció que ell era el polític català més important dels últims segles, o si més no un dels més importants. Parlava poc de Francesc Cambó i no gaire de Prat, referent d'un catalanisme de construcció nacional feta des del realisme, l'esforç i la decència.

Pujol ha entrat ja en la història. Els fets d'aquesta setmana són un final trist, lleig, que fan augmentar la desconfiança dels ciutadans envers els polítics en general. És l'hora de posar el comptador a zero i de tornar a començar. La gran pregunta és si el president Artur Mas sabrà administrar la complexitat dels propers mesos.

Darrera actualització ( Diumenge, 3 d'agost del 2014 02:00 )