Gent d'honor

Edició impresa Cultura | 04/08/2014 - 00:00h

Daniel Fernández

L'afany medievalitzant del nacionalisme ens ha portat a excessos, com dir que Mas és el 129è president de la Generalitat

L'honor és un concepte bàsic per entendre la cultura occidental. I no només la judeocristiana, amb el seu joc espectacular de culpa, confessió i redempció, sinó també la cultura clàssica grecoromana, on l'honor va arribar a ser venerat com un dels pilars essencials de l'individu i de la societat. Més tard, i perdó pel resum gairebé caricaturesc, l'honor es va exacerbar fins al paroxisme, però encara avui és un concepte que vincula l'estima i el respecte d'un mateix per si mateix i la consideració que mereixem davant dels altres... "L'honor prohibeix accions que la llei tolera", diu un aforisme de Luci Anneu Sèneca que hauria de figurar com a lema en més d'una escola d'estiu de qualsevol partit polític.

Doncs bé, i anem al gra, el 25 de juliol passat, amb la seva confessió tardana i ambigua i el seu propòsit d'expiació tan cristià, el president Jordi Pujol va perdre el dret a ser tractat amb honors, encara que potser -o almenys això espero- comencés a recuperar part del seu honor personal i íntim. El reconeixement d'uns fets com a mínim censurables per algú que ha estat referent fonamental i inevitable en les vides de diverses generacions de catalans pot més que commocionar-nos i fer-nos aspirar a algun tipus de catarsi col·lectiva que ens tregui d'aquest esglai... Perquè, president, malgrat tots els rumors i les notícies que només alguns mitjans publicaven, vostè ens havia parlat tant i tantes vegades amb tanta convicció i des de tanta superioritat moral, que entendrà que molts ens sentim com a mínim defraudats. És més, m'atreveixo a escriure que ha de ser un dolor enorme per vostè saber que ha perdut la condició i el tractament de "molt honorable".

Al segle XIII, un cavaller català era sobretot honrat, i així figuren referits notaris i lletrats i gent diversa a molts documents de l'època. Però entre finals del XIII i el XIV, el cultisme honorable (no només honrat, sinó digne de ser honrat i de rebre honor dels seus conciutadans) va passar a ser un tractament que va substituir honrat i altres com espectable (per respectable). I la Generalitat restaurada va recollir una tradició que ara compartim amb els presidents de València i les Illes i va convertir el president de la Generalitat en molt honorable (molt digne d'honors, de ser honrat), un dels títols civils més bonics, potser, amb el de magnífic per referir-se al rector d'una universitat. És cert que part de l'afany medievalitzant del nacionalisme català ens ha portat al que per mi són excessos, com pretendre que Artur Mas és el 129è president d'una Generalitat que fa trampa i unifica la Diputació del General amb la Mancomunitat perquè la institució actual entronqui amb aquell bisbe de Girona de 1359, Berenguer de Cruïlles, però sí que és cert i rellevant que ser honorable probablement unifica aquesta llarga llista de noms on abunda el braç eclesiàstic... Ara podria un afegir alguna maldat, com que les diferents màfies sempre s'han tingut a si mateixes per homes d'honor, gent d'honor, però no tinc forces... Mai no vaig creure que estiguéssim construint una onorabile società.