La gran estafa amagada

La Vanguardia en català | 06/08/2014 - 00:00h


Lluís Foix


És impossible desconnectar del que ha passat a Catalunya i a Espanya després de la confessió de Jordi Pujol la tarda del 25 de juliol. Ni tan sols des de la pàtria d'Émile Zola, Paul Cézanne, Frédéric Mistral i Mirabeau. Tot és llum i claredat. Les olors i colors nítids de la Provença, la normalitat de la vida, t'aparten de les preocupacions quotidianes.

Però el nostre petit gran món trastocat per la confessió de Jordi Pujol torna a la ment. Uns compatriotes catalans em pregunten a dins d'un museu què en penso i què passarà. De les converses caçades al vol d'espanyols transitant pels espais monumentals d'Arles s'escapaven paraules com Pujol i milions.

L'aïllament de temps passats s'ha transformat en l'actualitat rabiosa del temps real. He llegit moltes informacions i opinions que s'han publicat una setmana després de les pròpies confessions del que fins fa ben poc era l'heroi nacional per a molts catalans. Ha caigut el mite inqüestionable per una confessió que ningú no l'hi demanava, voluntària, no sabem si com a conseqüència d'un arravatament de sinceritat i transparència o perquè la justícia i els mitjans de comunicació li trepitjaven els talons. Més aviat sembla que pel segon, forçat pel que es respirava en ambients periodístics i judicials des de feia mesos. Pujol va donar la cara però només parcialment o, més ben dit, el seu comunicat era una part insignificant de la realitat dels fets presumptament corruptes que van apareixent pel broc gros des d'instàncies judicials i mediàtiques.

El terratrèmol ha estat de tanta magnitud que caldrà esperar un temps per comprovar l'abast del mal causat, quan les plaques tectòniques s'hagin assentat i acabi sortint tota la informació que encara està opaca. L'epicentre del gran sotrac polític es troba en la família Pujol. Però una família, per molt poderosa que sigui i per molta capacitat que hagi tingut per comprar silencis i pors, no pot perpetrar tota sola la defraudació d'una fortuna que anava pel camí de formar part de la llista de Forbes.

El silenci dels còmplices i la por dels que compraven favors empresarials amb tres per cents o més ha fet possible que en nom de la pàtria es construís un patrimoni fraudulent de dimensions escandaloses. El periodisme recull informació i la publica. És més que probable que el que han denunciat alguns diaris de Madrid no fos fruit de llargues feines de periodisme d'investigació sinó de la reproducció de les informacions que arribaven des dels aparells de l'Estat. No els resto cap mèrit, ans el contrari. Simplement, ho apunto.

Els Pujol van arribar a identificar-se tant amb Catalunya, a apoderar-se d'ella, que van pensar que no hi havia cap altre Estat que el de la Generalitat, que és, segons la legislació vigent, la representació de l'Estat a Catalunya. Es va arribar a difondre amb tanta seguretat que Espanya anava a la deriva, que, a més a més, ens robava i que Pujol la va definir com una "una realitat entranyable", que s'ho van arribar a creure o, almenys, van pensar que la policia judicial, la UDEF i altres braços que actuen a càrrec de l'Estat o des de diverses instàncies públiques, no penetrarien al disc dur del que segurament passarà a la història com la cara més lletja del pujolisme. I no precisament com el fundador del moviment de construcció nacional que havia calculat o projectat, sinó com una manera de fer política farisaica i poc decent. Ara ens comunica Pujol que es troba en estat d'expiació.

Només després d'haver saltat una paret molt alta es poden arribar a entreveure les dificultats que es van travessar. Encara és aviat per mesurar la devastació causada per la corrupció a Catalunya i a Espanya. Els que només tenen al cap l'anunciada consulta del 9-N, el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, van a la seva, com si res no hagués passat.

Però la tempesta desencadenada per la confessió de Jordi Pujol continua arrossegant tot el que troba al seu pas pel gran riu de la política catalana. El president Mas s'ha declarat hereu polític de Pujol. Va cometre l'error de qualificar la declaració del seu mentor de tema de caràcter personal i privat. No s'adonava que el sotrac pujolià arrossegaria el Govern, CDC i tots els que havien mantingut la fe en el mite de Catalunya durant gairebé mig segle.

Res no serà igual. El primer que cal demanar és que se sàpiga quina és la quantitat suposadament estafada. Caldria preparar un reconeixement a Pasqual Maragall pel que va dir: "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent".

Maragall va haver de retirar l'acusació perquè Artur Mas, a l'oposició, el va amenaçar, entre altres coses, que no votaria l'Estatut. Així se les gastaven en l'època en què sempre s'atacava el tripartit.

No és prudent actuar amb precipitacions ni amb revenges. Que es compleixin les lleis i que cadascú es faci responsable dels seus actes. A mesura que es vagin coneixent més detalls del que se'ns presenta com una gran estafa, caldrà actuar en conseqüència. Penso que no és encertat barrejar aquests tristos episodis de corrupció a gran escala amb el voluntarisme dels qui pensen que la independència és a la cantonada i que és qüestió de mesos. Les tensions no han fet sinó començar i la consulta es veu més borrosa en l'horitzó immediat, encara que l'Onze de Setembre la festa envaeixi els carrers de Barcelona.