Incògnites conegudes i desconegudes

Artículos | 09/08/2014 - 00:00h


Carles Casajuana


Una de les coses que més criden l'atenció a l'hora de fer balanç del curs polític és la magnitud dels canvis que s'han produït. Mirem enrere. Fa un any, quantes persones havien sentit parlar de Pedro Sánchez? Qui hauria imaginat que un nou partit com Podem seria, segons el CIS, la tercera força política espanyola? Alguns sabien qui era Pablo Iglesias -jo no, ho confesso-, però qui hauria dit que avui seria un dels protagonistes de l'escena política? L'abdicació del rei Joan Carles era més fàcil de pronosticar, o almenys era a l'horitzó dels canvis imaginables, però la naturalitat amb què s'ha produït la successió, més enllà del rebrot efímer del republicanisme, potser no tant. I, per descomptat, ningú hagués previst un terratrèmol com el causat per la carta de Jordi Pujol, que està fent trontollar els fonaments de Convergència i Unió i del bloc sobiranista.

Fa anys que el sistema polític establert durant la transició mostra signes clars d'esgotament. La crisi econòmica n'ha posat a prova la solidesa i la marea de la corrupció li ha deixat les vergonyes al descobert. La necessitat d'una reforma a fons és cada dia més urgent. Els vectors del canvi desitjat són dispars -llistes obertes, independentisme, tercera via, republicanisme, recentralització, regulació dels partits polítics, etcètera- i no sembla fàcil arribar al consens necessari. En teoria, això podria conduir al bloqueig. Però el sistema està exhibint una extraordinària capacitat de renovació.

Els esdeveniments mostren que si els dirigents i els partits polítics no es mouen poden quedar desfasats, fora de joc. Igual que CiU ha evolucionat de l'autonomisme al sobiranisme per no perdre una part important de l'electorat -i no queda gens clar que el tret no li surti per la culata-, altres partits, com el PSC, el PSOE i en menor mesura UPyD, també hauran de ressituar-se, encara que no és segur que l'encertin, ni de bon tros, perquè el seu electorat s'està desplaçant en direccions múltiples.

Tot d'una, Mariano Rajoy sembla un dirigent d'un altre segle. Al costat del Rei, de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias, és una relíquia. Alerta: això no és necessàriament negatiu. Depèn. En moments de canvi accelerat com els que vivim actualment, la diferència d'edat, hàbilment manejada pels experts en comunicació, pot esdevenir una garantia d'estabilitat, un símbol de seguretat, tranquil·litzador. L'experiència pot ser un grau. Tot rau en la forma de presentar-la i en els encerts i els errors propis i aliens. Qui sap.

La qüestió, ara, és: si en dotze mesos s'han produït canvis de tanta envergadura, quines sorpreses ens reserva el curs que ve? L'horitzó està farcit d'incògnites. Unes eren conegudes: el resultat del referèndum a Escòcia, la reacció del Govern català als previsibles impediments legals per celebrar la consulta el proper 9 de novembre, l'avançament o no de les eleccions al Parlament de Catalunya, el possible sorpasso d'Esquerra Republicana a CiU, el grau de fragmentació del mapa polític resultant. Altres són fruit dels canvis recents: es consolidarà Podem com una de les primeres forces polítiques o serà flor d'un dia, com tantes altres formacions que en el passat van obtenir resultades rellevants en eleccions europees? Recuperarà Pedro Sánchez l'espai polític que ha perdut el PSOE els últims anys? Aconseguirà Felip VI restablir el prestigi de la monarquia i consolidar-se com una garantia d'estabilitat democràtica als ulls de la gran majoria dels ciutadans, com Joan Carles I després del 23-F? Sobreviurà CiU a la mort política del seu fundador? Es convertiran els negocis -per dir-ho d'alguna manera- de la família Pujol en una font d'escàndols semblant al cas Bárcenas? Quin impacte tindrà això en el tsunami sobiranista català?

Tots aquests interrogants dibuixen un panorama molt incert. Però si atenem a l'experiència veurem que la major incertesa no ve mai de les incògnites conegudes, sinó de les que desconeixem.

Ronald Rumsfeld, secretari de Defensa de George Bush, mereix que se'l recordi pel galimaties amb què va intentar un cop desfer-se d'una pregunta incòmoda sobre l'Iraq, un grapat de frases que semblaven hot air, pura xerrameca, i que amb el pas del temps s'han revelat molt sàvies. Són aquestes: "Com sabem, hi ha coses que sabem que sabem. N'hi ha d'altres que sabem que no sabem. Són les incògnites conegudes. Però també hi ha incògnites desconegudes, coses que no sabem que no sabem". Molt cert.

Aquestes incògnites avui ignorades, amagades darrere de les que sí que coneixem, són les que determinen el futur i desbaraten tots els pronòstics. Qui ho dubti, que miri enrere i recordi on érem fa un any.