Política | ENTREVISTA

"A alguns fills biològics i polítics n'hi ha per matar-los"

Edició impresa Política | 10/08/2014 - 00:00h

Sergi Pàmies
Mataró




Manuel Cuyàs, periodista i redactor de les 'Memòries' de Jordi Pujol

PEDRO MADUEÑO

FAMÍLIA "La pregunta és: com ha permès que a casa seva hi hagi el corc de la seva destrucció?"
EXPIACIÓ "No sé si cal que l'humiliem tant; és un senyor amb un capital polític importantíssim"
REACCIÓ "Si CiU tingués majoria absoluta, l'haurien tractat amb més estimació"
IL·LUSIÓ "Ens va fer creure que amb aquell Estatut de res Catalunya era un país de primera"


Manuel Cuyàs, periodista, és el redactor dels tres volums de Memòries de Jordi Pujol, escrits durant sis anys. Divendres paeix la repercussió de l'article publicat a El Punt-Avui ("Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa"), en el qual reflexiona sobre la confessió del president. Des del seu estudi, al cor de Mataró, explica la cronologia dels fets i comparteix els seus estats d'ànim.

Quan es va assabentar del comunicat de Jordi Pujol?

El dia 25, que és el primer dia de les Santes. Un dels actes que no em perdo mai és la crida de l'alcalde des del balcó de l'Ajuntament i el ball dels gegants. Això és a les 7. A dos quarts, a través de Twitter, veig que passa alguna cosa amb en Pujol, entro en un enllaç i llegeixo el comunicat i el vaig paint mentre ballen els gegants.

En un escala Richter de l'1 al 10, quin grau de consternació li provoca el comunicat?

Un 6, perquè no acabo d'intuir que això sigui tan fort. I penso que el president fa una confessió perquè hi deuen haver informacions sobre els fills a punt de sortir i ell fa de parallamps.

El comunicat i les notícies sobre els fills haurien de ser coses diferents, oi?

La paraula clau del seu comunicat és "expiació". A Pujol se l'ha d'entendre. L'expiació potser fa riure, però ell expia en el sentit més profund i evangèlic. Carrega la creu per no haver estat atent que això existia i pels fills. I parla "d'error original", que equival al pecat original, i ho fa en la tradició cristiana de la redempció.

Fins que vostè aconsegueix parlar amb Pujol tres dies després, la percepció que té de la gravetat de l'episodi puja o baixa?

Puja. I hi ha un moment en què m'enfado. Després l'empipament queda més matisat. Dilluns, me'n vaig a Menorca i quedo desconnectat. Passo per diferents estats d'ànim: empipament, perquè una de les coses de les quals més m'enorgullia eren les Memòries i ara resulta que aquest senyor m'hi ha posat una taca. I és quan ell em diu: "Sóc molt més burro del que tothom es pensa".

Una explicació que, m'imagino, li deu semblar insuficient.

Evidentment, perquè no sé a què es refereix. I aleshores li faig una pregunta que tenia dintre: "I a mi, per què em va triar? Volent dir: perquè era el més ruc de la colla? Perquè era del Maresme i creia que així no faria preguntes capcioses? I aleshores ell respon: "No. Jo et vaig triar perquè ets molt bo". I jo me'l continuo creient, i això em va tocar i vaig pensar que potser sí.

A l'article vostè escriu "sigui real o no l'herència". Vol dir que entén que molta gent no es cregui la història de l'herència?

La part històrica de l'argument me la puc creure, però quan la seva germana Maria i el seu cunyat Francesc Cabana se'n sorprenen, això et fa pensar. Però sí, entenc que la gent no s'ho cregui.

Fins a quin punt el concepte d'honor és ara el taló d'Aquil·les de Pujol?

Jo això de l'honor no ho he entès. A mi la paraula honor em sona a auto sacramental de Calderón de la Barca. Però ell hi insistia, quan parlava de Banca Catalana o de per què va anar a la presó. Jo ho traduiria més aviat per dignitat, que és una paraula que també fa servir habitualment.

A les Memòries, quan parla del final de l'episodi de Banca Catalana, diu que les primeres persones en les quals va pensar van ser el seu pare, el seu sogre i Daniel Tennenbaum...

Sigui veritat o no això de l'herència, excusar-se amb el pare que és mort deu haver estat duríssim per Pujol. Que per defensar, expiar i redimir la família la redimeix en sentit descendent...

Per defensar els seus fills ha hagut de matar el seu pare?

Això per a ell deu haver estat molt dur. Sé l'admiració que sentia pel seu pare i l'orgull que va sentir quan va assistir a la seva presa de possessió. És escudar-se en el pare per defensar els fills. També vull dir una cosa: jo no crec que aquesta sigui una pel·lícula de bons i dolents, sinó la història d'una persona de gran categoria i d'una complexitat proporcional a la dimensió del personatge. Si el consideraven tan digne i honorable, per què no entrem més en la complexitat de la persona i analitzem com és possible que algú que fa aquest discurs caigui en això? Per què no intentem entendre'l? Per què no ens preguntem com ha permès que a casa seva hi hagi el corc de la seva destrucció?

La confessió trenca la idea, bastant estesa, que no era el mateix el president Pujol que el seu entorn familiar?

Sí, però torno a repetir: això era així perquè la seva monotemàtica obra de govern li feia distreure's totalment del que passava a casa. Mentre redactàvem les Memòries, les poques vegades que sortien els fills era per enrabiar-se contra els que criticaven que poguessin fer negocis. Ell deia: per què els fills d'un president no tenen dret a fer negocis o a guanyar-se la vida?

En els sis anys que va durar la redacció de les Memòries, no va tenir la sensació que el concepte "guanyar-se la vida" era massa ambigu?

No. El que vaig tenir la sensació és que la defensa filial va anar a menys.

Vostè ha dit que hi ha gent que se'n penedirà del que ha escrit aquests dies...

Sí, perquè has de pensar que en Pujol és molt llarg i no se l'atrapa mai. Quan diuen: "Hem matat el pare", per exemple, doncs resulta que ell s'ha avançat i s'ha immolat.

Ho ha fet per no haver de matar els fills?

Bé, jo ja dic que a alguns fills n'hi ha per matar-los. I no només els biològics, sinó també els polítics. Aquesta degradació que li han fet... Em sembla que si Convergència i Unió tingués majoria absoluta en comptes d'estar en mans d'Esquerra, no dic que haurien justificat en Pujol, però l'haurien tractat amb més estimació. Pensa que el dia que el vaig trucar, quan van agafar el telèfon a l'oficina del passeig de Gràcia, em diuen: "Digui?" I jo pregunto: "És l'oficina del president Pujol?", (perquè abans, quan hi trucaves, et deien "Oficina del president Pujol, digui?"). En preguntar-los per què ho fan així em diuen: "És que ens ho han prohibit". L'endemà ja els ho havien prohibit! Quina diligència més impressionant! No sé si cal humiliar-lo tant. Estem parlant d'un senyor que té un capital polític molt important.

L'episodi afecta el procés sobiranista?

No veig perquè ha d'afectar en res. Només dic que el procés sobiranista existeix gràcies a Pujol.

No creu que fins i tot pot ajudar el procés?

Fins i tot. Perquè en aquests moments totes les desgràcies ajuden. Que ens ataca Europa? Millor! (riu) Tot és millor...

Així no hem de descartar que tot sigui una maniobra de Pujol per afavorir el procés...

Pujol és un gran comediant. Ens va fer creure que amb aquell Estatut de no-res érem un país de primera, amb pes propi al món, que entrava a l'Elisi i a la Casa Blanca i vam viure una mena d'anestèsia. Però qui fa créixer l'autoestima i fa creure que el país té potencialitats econòmiques, qui intervé en els debats internacionals, és ell. Ens feia creure que érem una peça fonamental, i quan això s'enfonsa amb el segon Estatut, tot canvia. Nosaltres volem aquella Arcàdia que Pujol ens havia dibuixat.