Política

Llegir la història

Edició impresa Política | 11/08/2014 - 00:00h

Vicenç Capdevila Cardona



PÉREZ DE ROZAS / ARXIU

Catalunya torna a trucar a les portes de la història; però on és ara l'intèrpret d'aquest moment?

Per dur a terme l'acció política, com, d'altra banda succeeix per a un gran nombre d'empreses amb transcendència, fan falta persones dotades d'energia, lluitadores i tenaces, que tinguin clars els objectius i sàpiguen utilitzar els mitjans necessaris per a la seva consecució. Aquests comportaments que podem qualificar de normals poden ser suficients per a la gestió de l'interès públic en condicions de normalitat política. No ens referim, sens dubte, a la repetició ni al comportament mimètic, ni de bon tros a un conservadorisme immobilista, sinó al compliment estricte dels programes i una adaptació simple i intel·ligent a l'entorn social inexorablement canviant. Però de vegades, una comunitat, o part d'ella, fa explotar un esdeveniment que o bé estava larvat o bé ha tingut un temps llarg de gestació. El fet irromp amb força en l'escena pública. Quan això passa, no n'hi ha prou amb polítics normals, amb comportaments normals per fer front a situacions normals.

Amb el que he assenyalat fins ara pretenc aproximar-me al problema, al problema greu que crea el replantejament territorial d'un Estat amb possible secessió inclosa. És una situació que demana, per a la formulació d'una proposta de solució, una figura d'altura; algú que, sense oblidar el govern ordinari del país, sàpiga donar sortida a la circumstància històrica creada.

Generalment a aquest algú se li atribueixen facultats de coratge i decisió. Però la tinença d'aquestes qualitats no és suficient. Hi ha moments o esdeveniments en la història d'un país que estan tenyits d'una naturalesa especial, i el polític de raça els ha de saber detectar. No han estat gaires els qui al llarg dels temps, cadascun en la seva circumstància i en el seu espai, han tingut el do de saber llegir el moment històric d'un país.

En línia amb grans lectors històrics, com Nelson Mandela a Sud-àfrica o Winston Churchill a la Segona Guerra Mundial, es pot situar Adolfo Suárez quan és nomenat president del govern espanyol el juliol del 1976. Els canvis de naturalesa política o sindical s'inicien immediatament i la llei per a la Reforma Política que desmunta l'anterior règim i obre el país a la democràcia és aprovada el 16 de desembre del 1976. El camí s'ha iniciat amb concòrdia, diàleg i pacte, però hi ha dos temes que no poden esperar. Permetre o no al Partit Comunista de participar a les eleccions legislatives que es convocaran és el primer i el segon és Catalunya. Suárez va saber llegir la història. El dissabte de Setmana Santa del 1977, amb l'acceptació implícita de règim i bandera, legalitza el Partit Comunista i, d'altra banda, decideix el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. Avorta així les conclusions de la comissió per a la implantació d'un Règim Especial de Catalunya creada el 9 d'abril del 1976.

S'ha dit que el resultat a Catalunya de les eleccions celebrades el 15 de juny del 1977, amb el triomf del PSC-PSOE i del PSUC, va provocar el retorn de Tarradellas, però la veritat és que ja en l'últim trimestre del 1976 el tinent coronel Andrés Cassinello havia estat a Saint-Martin-le-Beau enviat pel president del govern i que dotze dies després de les primeres eleccions democràtiques, el 27 de juny del 1977, Suárez rebia Tarradellas a la Moncloa. El 23 d'octubre del mateix any és el dia del "Ja sóc aquí". El canvi de rumb històric s'havia produït.

Ara, de nou, Catalunya truca a les portes de la història. Però on és ara l'intèrpret d'aquest moment? No s'hi val a dir que el moment o els moments de la transició han passat o estan esgotats. La capacitat que necessita un polític per saber intuir i atendre el moment en què es troba la col·lectivitat que dirigeix continua vigent. Dificultats, moltes, les reals i les que s'hi puguin afegir. Que cal introduir canvis, sens dubte. La inanitat porta a la immobilitat. El partidisme, a la regressió. El temps no resol els problemes, els agreuja, quan no els podreix.

Era d'esperar que Urkullu digués que Catalunya no és l'únic problema, perquè és cert. A més, com a mínim, un altre territori aixecarà el dit: Andalusia, que algunes mostres ja ha donat, com va fer el febrer del 1980 amb el referèndum sobre l'accés a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució seguint Catalunya, el País Basc i Galícia.

Això és un tema estructural que afecta tot Espanya i, es vulgui o no, només hi ha una solució: afrontar-lo, sense subterfugis ni reticències ni buscar empara per no fer-ho en la legalitat actual, perquè justament del que es tracta és de modificar aquesta legalitat.

El gran polític, repetim, sap escoltar la crida de la història. Suárez va saber llegir-la, i va actuar en conseqüència i amb decisió.

Qui ara no actuï així, a més de merèixer un judici històric advers, haurà causat un dany dramàtic al seu país, que és el més greu.